Retrobament

Ens vam asseure a fer un cafè, com dues persones adultes, després de més de dos anys. Jo hi anava amb la idea que ens passaríem tota l'estona plorant i abraçant-nos, però no va ser així. Només se'ns van humitejar els ulls un parell de vegades a cadascuna, però no va arribar a caure cap llàgrima. Crec que és millor així. Vam parlar de tot i de res, que vol dir d'ell, de nosaltres i dels altres. Es notava que ha passat el temps, que les coses han canviat molt, i hi havia moments en què semblava que no sabíem què dir-nos. Però segurament també es tractava d'això: de tornar a compartir algun silenci i que no calgués dir-nos res més, o no trobar les paraules per dir allò que l'altra ja intuïa. Va ser una trobada catàrtica i necessària. I ho vaig veure clar: no tinc per què amagar-me de res.