Quan s'ensorra el teu món

El problema de fer una feina que t'agrada és precisament aquest, que t'agrada. També és un avantatge, no puc negar-ho, però en dies com avui és quan més em pregunto què coi faig jo treballant aquí. No sabria per on començar a explicar el que em passa, com em sento... Podria dir que és divendres, que som voltant nadal, que són passades les sis de la tarda i que, ara mateix, l'edifici és un desert habitat només per quatre gats. Curiosament, tinc la sensació que aquests quatre gats som les formiguetes sense les quals tot l'edifici s'ensorraria, però ningú no s'adona de la feina que fem, de les hores que hi dediquem, de la migranya amb què acabem tornant a casa. No entenc com les persones que es troben al capdamunt d'aquesta escala jeràrquica permeten brutalitats com les d'avui, que vénen derivades per una provocació que ells mateixos han creat. Una de les coses que més em preocupa d'aquesta vida és la invasió externa de l'espai propi (entenent 'espai' no només com una limitació física). Se m'humitejen els ulls pensant en tot això, i em ve un nus a l'estómac. Sisplau, si algú entén aquest món, que me l'expliqui, que jo ja fa temps que no me'n surto.