Em sento vídua. És la millor, la més clara i la més descriptiva manera que tinc de definir com em sento després de la mort del poeta. No vull dir immediatament després de la mort del poeta, vull dir després d'assumir en el meu interior la seva mort. He tardat gairebé tres mesos a fer-lo morir completament de dins meu, però ara sí, ara puc dir que ha mort, ara puc dir que he assumit que ha mort.
Sóc vídua. No sóc vídua en un sentit personal (o sentimental o emocional), perquè la nostra història feia temps que havia acabat i jo sempre havia actuat lliurement, sense pensar massa en com podia afectar-li el que feia. Però sí que sóc vídua en un sentit poètic (o metafòric o literari), perquè la nostra història va quedat plasmada per la posteritat en una obra i, ara, el meu jo literari que allà va ser-hi reflectit, és vídua.
Fa dies vaig dir que pensava deixar d'escriure sobre la mort. No sé per què, però ahir vaig pensar en tot això i no puc -ni vull- deixar de dir-ho.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada