L'espera existencial

Fa anys que visc esperant que algun dia passi alguna cosa, allò, el que em canviarà la vida. M'agrada teoritzar-ho pensant que és simptomàtic en l'home del segle XXI, que no en fa mai prou, que sempre en vol més i més. Aquesta sensació, però, s'ha anat esvaint d'un temps ençà. No sé si és perquè ja m'ha passat allò -la cosa- que m'havia de canviar la vida, perquè he madurat, perquè m'he tornat més conformista o perquè desitjar més del que tinc, que és el que vull, seria una absurditat avariciosa. Ara simplement espero que els dies passin amb objectius petits: la reunió i el concert de demà, el dinar de diumenge, el viatge a Arles d'aquí unes setmanes... Ja no sé crear-me espectatives a llarg termini com ho feia abans, i potser és perquè tot el que havia anat planejant, en menor o major mesura, s'ha acabat donant. No sé què faré quan arribi al final del termini planificat, però ara mateix tampoc no em preocupa.