Ets asseguda al banc del davant, fa poc que has deixat de plorar. De totes maneres, sents que ets a punt de caure desplomada, per la calor, pel nus a l'estómac o per la barreja de les dues coses. Apareix un home, que va directe al fons del passadís. Es senya, fa un petó al marbre, l'acaricia i xiuxiueja coses que no pots entendre. Aquesta escena et fa esclatar les llàgrimes una altra vegada, sense mesura, sense serenor. Potser fa poc que se li ha mort la dona i ve aquí cada dia perquè no té res més, penses. Ell fa el que ha de fer i marxa. Tu intentes deixar de plorar. Finalment, quan ho aconsegueixes, decideixes que ha arribar el moment de marxar. Tornes a trobar-te el senyor a fora, esperant l'autobus que tots dos agafareu i del qual baixareu a la mateixa parada. Després, cadascun farà el seu camí.
No és la primera vegada que parlo d'experiències que tenen a veure amb València en segona persona. Alguna mena d'explicació neurolingüística deu haver-hi per justificar-ho, però jo la desconec.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada