La covardia de no saber què fer

Sóc aquí, encara. Allà mateix, encara. Després de tant de temps, qui ho hauria dit! Amb els ulls ben oberts i la nit ben fosca, estic paralitzada. Encara. Perquè encara no he aconseguit saltar-me les reserves que jo mateixa m'autoimposo, ni tampoc la responsabilitat immediata que comporta assolir la llibertat. És com si, en el fons, encara tingués por de la por. Por de tornar-me a trobar plorant sota un balcó d'un carrer moll del barri del Carme. Por d'arribar a casa i necessitar que algú m'abraci, només això: una abraçada, sense fer preguntes.