Viatge exterior

Aladí em va agafar, em va pujar sobre la seva catifa màgica i em va portar de viatge. Al final, però, cansat de les meves queixes, em va abandonar enmig d'un bosc maresmenc. Menys mal, vaig pensar, això gairebé ho puc considerar casa! Encara tenia present la sensació de levitació, però tot pesava exageradament: el cap, els braços, tot el cos immòbil com si m'hagués tornat de pedra. Els pins, en canvi, giravoltaven com si ballessin un vals, i jo no podia fer res més que mirar-me'ls embadalida. Igual com la posta de sol amb cel-i-núvols de tons pastel, igual com el fil de veu projectat davant meu, igual com els peixicus que sortien del mar i venien a saludar-me.