Sentit de possessió

Sempre he considerat que l'instint de possessió és eminentment masculí. És una actitud que he detectat en força homes, i potser això m'ha creat un prejudici, que potser hauria de revisar. La qüestió és que jo, com a dona, i com a dona que no el té, sempre he suposat que és una cosa que recau més aviat cap a l'altra banda. En tot cas, és curiós observar el comportament dels homes que el tenen, aquest sentit de possessió, encara que el tinguin molt amagat. Com tu, que quan més necessitava que em demostressis que jo formava part d'algun racó del teu cap o del teu cos vas mostrar-me justament el contrari. En canvi, ara, quan de sobte et trobes davant una situació que havíem viscut junts, però protagonitzada per un altre home, reacciones com si volguessis reivindicar la teva antiguitat: "jo això ja ho vaig viure abans que aquest". Com si fer-ho et donés algun dret, com si no volguessis marcar les distàncies amb el passat, com si et pensessis que encara sóc teva. I no, estimat amic. Es tracta de viure-ho tot, i així ho vam fer, i ho vam deixar morir.