Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

26 de juny de 2018

Verd

Aquell mateix dia vaig veure imatges del que havia passat, i em van venir totes les llàgrimes. Ho vaig veure des de casa, quan em vaig poder connectar a tots els mitjans possibles, i va ser llavors que em vaig fer càrrec de la tragèdia. Abans no podia ser-ne conscient. Cues, paralització, nervis enmig de vinyes, però en general es respirava una calma tensa força festiva. El pitjor va ser després, en arribar a casa, a l'espai de confort, on tot es va fer evident. I també l'endemà, al cotxe, anant a l'aeroport de matinada, sola, desfeta, i altra vegada amb llàgrimes als ulls. I l'endemà de l'endemà, lluny d'una vaga que tenia tot el sentit del món. Quan les coses no poden ser hem de fer que siguin. I n'hem d'aprendre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada