Caterina i Miquelet

Penso en ell, les nits, el barri. Penso en l'olor d'orxata, el campanar, els colors de cel. Penso en antenes sobre terrats, terres mullats, carrers en pau. Però després també penso en l'olor de dama de nit, en totes les meves bicis, en la humitat condensada. És a dir: penso en la solitud, en l'escalfor del meu propi cos, en totes les llàgrimes vessades. Només un record més acumulat, només un record més sense compartir, només la presència absent del buit. L'espai que omple tots els forats entre tu i jo.

Mesos-en-ment

No sé quan aconseguiré desprendre'm de tot això, quan "això" vol dir ella i les seves últimes imatges, en silenci. La imatge de després, quan, paradoxalment, semblava millor que abans. La imatge de després, quan, paradoxalment, semblava que pogués obrir els ulls en qualsevol moment i somriure'ns. Mai no l'he vista sota la figuera, ni l'arribaré a veure, ni tampoc no vull arribar a veure-la; però me la imagino, present en la memòria, i amb "això" en faig prou.

L'aigua del rierol

Voldria poder escriure que mica en mica totes les coses van posant-se al seu lloc, que cada vegada tot plegat va millor i que les perspectives de futur són exponencialment més bones que fa un temps. Però res de tot això seria veritat. Les notícies no canvien, perquè cada vegada anem acumulant més informació que no fa sinó plantar-nos davant els nassos que la felicitat és encara molt lluny. Foscúria del present que ens ha tocat viure, no hi ha final. Tot un fluir d'aigua bruta que no s'acaba, abonada amb fems de porc i compostatge de plantes de jardí.

BSO

No és la primera vegada que dic, ni que escric, que TNR és un dels grups que ha posat banda sonora a la meva vida. Si més no, a determinades èpoques -i no pas poques ni curtes- de la meva vida. Recordo que ara fa anys, enmig d'un concert al Cruïlla (quan el Cruïlla era un festival maresmenc com un altre, i no això en què s'ha convertit ara) vaig tenir una mena d'epifania: la revelació d'un fantasma que se'm presentava ben a prop, amb tota la seva fisonomia. Aquest dissabte em va passar una mica el mateix. Però no només se'm va aparèixer un fantasma al davant, netament i nítidament, sinó que també podia notar la seva olor, el seu tacte, el seu to de veu. Des de llavors estic esperant que Ramon Rodríguez escrigui la lletra de la cançó sobre aquest episodi.

La matinada clara

La primera nit sense dormir que vaig compartir amb ell, vaig dir-li: "Si demà no haguessis d'agafar un avió a les set del matí, ara et proposaria d'anar a Cadaqués a veure com surt el sol". Il·lusa, em pensava que encara hi hauria un endemà. Però era massa tard: no hauríem arribat a temps de veure sortir el sol ni hauria arribat a temps a l'aeroport. Era un viatge perdut. Tot i que ho sabia, tot i que ho sabíem, teníem ganes de fer-lo igualment. Però no. Ell va marxar a casa seva a contestar correus i acabar de preparar la maleta. Jo vaig marxar a casa meva a dormir fins al migdia. Aquell endemà no va existir mai, era avui, igual com cada dia que passa.

La llum al final del túnel

Tot allò que té un inici ha d'acabar en algun o altre moment. Podríem dir que la meva aventura va començar ara fa gairebé cinc anys. N'han passat moltes, de coses, en tot aquest temps. I precisament perquè ara estic a punt d'arribar al final, igual com la rosa és a punt de marcir-se, em sento més perduda que mai, però, alhora, estic contenta. Tot final és un renaixement, i tot naixement implica necessàriament una mort. Aquest és el cercle, aquest és el cicle. Hem de deixar que flueixi, que s'esdevingui líquidament.

Concloure

No sé si puc afegir gaire res més després de tot el que ha passat. Tot em queda lluny i ara em preocupen altres coses. Ara preval la carn meva, no la dels altres. I això és egoista en tots els sentits. Em fan mal els ulls i les cames no deixen de fer-me xup-xup. Ara és aquell moment de "quan tingui temps", però no en vull més, de temps. Vull que tot passi ràpid. Tothom sap que el final és la mort, menys ella, la dama d'ulls oberts. Saber-ho no ens fa més llestos si el que dóna la felicitat és la ignorància.