Silenci tens

No em vull fixar en totes aquestes cares que em sonen, perquè tinc dubtes de saber-hi posar el nom que els toca. No faré cas dels sons dels moviments que fan tots aquells que m'envolten i em concentraré en l'impacte de les notes dins el meu cos, dins el meu cap. És com el retruny d'unes muntanyes llunyanes, que es desglacen. Tanco els ulls i veig l'aigua fonent-se, lliscant còdols avall, fins arribar a la superfície d'una plana de massa líquida que ens emmiralla. Sense dir res, poder dir-t'ho tot.

TGV

Ella és preciosa. Té una mirada tan clara que gairebé es podria dir que hipnotitza. És harmònica, malgrat la desproporció nasal, i elegant, malgrat la roba esportiva. Podria ser francesa. Ell li parla en anglès, però, i això em desconcerta. No se li assembla gens, ell: té les faccions marcades, marcadíssimes, quasi agressives. Sec, brusc i molt prim. El viatge és llarg, fan cara de cansats. Es nota que la comoditat dels complements no acompanya. Jo me'ls miro, amb el sol de cares, i escric. Olor de mandarina al seient del meu darrere. Penso en ell i en els viatges que no vam fer mai. Segurament ens hi haguéssim acostat.

Hola, any!

Aquesta vegada he decidit no fer-me cap propòsit. Igualment, tampoc no els complia mai. Aquesta vegada m'estimo més deixar que les coses passin, fer allò que em ve de gust, quan em ve de gust, com em ve de gust i amb qui em ve de gust. He decidit creure'm que és veritat que els petits canvis són poderosos i, així, anar fent: perfilant els contorns perquè quedin harmònics. Gaudir de les estones de calma. No trencar-me, aguantar tal com sóc.

La trobada

En un obrir i tancar d'ulls, la tensió en l'ambient s'ha fet tan densa que gairebé es podria tallar amb un ganivet afilat. Malgrat la incomoditat latent per totes les bandes possibles, la conversa és ineludible. Preguntes curtes i respostes a base de monosíl·labs. Llavors no serveixen de gaire res les bones intencions, les gens de ganes de fer mal, les prevencions imaginables. Tard o d'hora, les coses passen, perquè han de passar. Però tampoc no és gaire útil intentar sentir-se reconfortat amb aquest pensament: sempre hi haurà el dubte, la incògnita, les sensacions desconegudes. La dificultat de tenir clar que allò que has fet està bé.

El so de la nit

Tot està en calma, menys jo. M'imagino davant el mar, escoltant atentament els sorollets que em poblen les orelles, que s'assemblen a les onades d'un dia rúfol de tardor. Les gavines podrien ser les mateixes, gairebé ho són, però no dins el meu cap. Tinc la tassa de te a les mans, escalfant-me els dits, i em transporto a la terrassa d'aquella caseta de la costa est que no tindré mai, feta de fusta cruixent. Tot està en calma, menys jo.

Postal de Nadal

Estic esperant que em preguntis allò que no saps, però intueixes. Estic esperant que em diguis que valores l'esforç d'alliberament que saps que estic fent. Estic esperant que em facis costat davant d'aquelles coses que em neguitegen i no puc controlar. Estic esperant que em portis a cada un dels llocs que ens hem descrit. Estic esperant que m'expliquis totes aquelles reaccions externes que no conec. Estic esperant l'ocasió de poder compartir la quotidianitat d'un dia anodí. Estic esperant el moment en què sigui possible fluir i deixar-se anar.

Caps esbullats

Tinc la sospita que saps més del que dius. I això m'emprenya una mica, perquè te'm mostres com si estiguessis per davant meu, quan no es tracta de cap competició i, en principi, ni tant sols no ens trobem en el mateix camí, sinó que cadascú fa el seu. Sí, en realitat cadascú fa el seu. Però sempre hi ha aquesta recança pel passat que un dia ens va pertànyer i les ganes de voler-hi continuar tenint certa incidència. Sí, en realitat sí que hi tenim una mica d'influència, perquè som allò que hem viscut i només podem valorar amb justesa allò que hem estimat. Però no m'agrada aquesta interferència no desitjada, perquè la història no sempre es repeteix.