Resta el desig pregon

Mai no és tard per a les primeres vegades. Però aquesta sensació no és nova. Aquí, refugiada en mi mateixa, se'm fa altra volta evident que odio la immediatesa. Per tant, no em demaneu impossibles. Faig el que puc, quan puc i com puc. No dono per a més. I si voleu més, esteu condemnats a haver d'entendre, a la força, la meva falta. Tot canvi és, aparentment, impossible.

Ésser foc

Jo no ho sóc, vull ser aigua. Que ho vulgui no és significatiu, però sí que és indicatiu. Hi ha tantes coses per purificar... Per exemple, el debat interior que es mou entre la flama i l'estancament. Poder arribar a un lloc sense deixar de fer l'efecte de no moviment. Viure en els cossos dels altres, prop de les coses, i no en la brasa inflamada. Respirar. Ploure.

Aiguagrama

Arribarà un nou hivern. La tardor m'agrada, sempre m'ha agradat. Però no puc deixar de pensar que aviat arribarà un nou hivern. Tindré fred, perquè la casa serà freda, i no sé si sabré on anar a buscar escalf. La perspectiva d'un futur càlid se'm difumina entre la pluja i la boira, i em preocupa quedar-me amb les ganes d'aconseguir trobar el meu lloc. No dubto de mi; dubto dels altres. Perquè no n'hi ha prou amb el paisatge com a companyia.

La fi del temps

Passat, present i futur se'm barregen en un mateix somni. No aconsegueixo establir definitivament quin és el desig més fort. La insatisfacció de no veure acomplertes les expectatives, la incògnita de saber si les coses funcionaran bé, la il·lusió per un esdevenir millor. Tot això m'ha portat fins aquí, fins aquest torbament nocturn. I ara no sé què fer-ne, de la meva posició estàtica i vertical.

Flaçà

Aquest és el lloc estratègic de trobada dels barcelonins (entès en un sentit ampli) que, de tant en tant, es decideixen a utilitzar els serveis de Renfe, és a dir: es decideixen a conviure durant una hora i mitja amb la plebs, per anar a passar uns dies, que ells preveuen idíl·lics, en aquella mena d'utopia irreal que anomenem Empordà. A fora a l'estació els estarà esperant algú per acabar d'arribar en cotxe al lloc definitiu de destinació. Flaçà només és una parada intermèdia, estratègica —ja ho he dit. Quan fa mal temps i els típics ruixats estiuencs han decidit transformar en grisos els dies que ells esperaven lluminosos fan molta gràcia: cares malhumorades amb sandàlies i vestits estivals. És un contrast esperpèntic. És en això que s'ha convertit l'Empordà.

Després

Puc imaginar-me què passaria. Jo em quedaria adormida i tu faries entrar llum a la cambra, perquè la necessites per fer les teves coses. No em despertaria. Em miraries de dalt a baix, i veuries que tinc els peus una mica bruts per culpa de les sandàlies, i que a les cames hi tinc quatre pèls que s'han rebel·lat a la depilació. Però tot això seria igual. Pensaries que sóc preciosa. Pensaries en tot el temps que ha passat abans d'arribar aquí. Jo em despertaria al cap d'una estona, i segurament et demanaria si em puc dutxar. Sortiríem a fer una cervesa amb els (teus) amics i tot aniria bé, perquè seria natural. Cantaríem i ballaríem. Tu no deixaries de sorprendre't. Pel desig de veure acomplert un desig que s'intuïa impossible. A la nit hi tornaríem. I l'endemà seria un nou després.

Actes de correspondència

Aquí s'acaba la nostra història. Ara només quedarà que ens diguem unes quantes paraules boniques, que en part seran veritat i en part seran mentida. Acabarem bé, que és com s'han d'acabar les grans històries. Però si arriben al final és perquè alguna cosa no ha sortit bé. Podríem dir que, en aquest cas, és culpa de la conciliació entre vida personal i vida professional. Però no em penedeixo de res del que he fet, gens. Estimo la meva feina, sovint; en canvi a tu només he arribat a estimar-te a estones.