Trains. City lights. Stardust.

A vegades al tren faig com els yuppies: m'enduc el portàtil i em dedico a fer feina, que depèn del dia és una i depèn del dia és una altra. No sé pas quina fila dec fer... Una noia de vint-i-pocs (però que físicament sembla encara una adolescent) escrivint coses sobre literatura i llegint poemes, amb una cara de concentració màxima. Segur que n'hi ha que pensen que ho faig per fer-me la interessant i la moderna. Segur que n'hi ha d'altres que pensen que sóc una crac, un nou valor en potència de qui es parlarà d'aquí uns pocs anys. Segur que també n'hi ha que no pensen. Com el senyor de davant, que fa estona que dorm i ha decidit regalar a la resta de passatgers la seva col·lecció de roncs i sorolls guturals. O com el noi que és assegut una mica més endavant i que està tan absort llegint la novel·la històrica que té entre les mans que ni tan sols s'ha adonat que el revisor li demanava el bitllet. O com la parelleta del fons, que no fan altra cosa que acariciar-se i petonejar-se. En realitat, ningú s'adona que sóc aquí, perquè sempre he tingut el do de passar desapercebuda. Ningú va adonar-se que al tren vaig escriure-hi part de la meva tesina. O que un dia vaig emocionar-me com una nena petita llegint un article sobre Picasso. O que vaig fer-hi part de les revisions del meu primer llibre. O que ara hi escric això pel bloc.