Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

19 d’abril del 2011

El joc dels disbarats

La nit de divendres és la porta d'entrada al cap de setmana. Sortir de casa i anar a un concert per passar una bona estona sembla la millor opció. Es comença anant a sopar fora, però l'anunci d'uns serveis curiosos enganxat al parabrisa del cotxe és el primer avís, el primer senyal, el primer símbol. Primer un i després l'altre. Cares conegudes, més cares conegudes. Les que afecten més van amb article masculí, i les copes de més fan buscar alguna vàlvula d'escapament. Finalment, sobtadament, la tempesta no esclata, però. Ni tant sols durant el camí de tornada a casa, mentre la llum selènica ens guia. En arribar, tot condueix cap allà mateix: cap a la bestiesa.

Jo i la meva nit hem fet un camí. Tu i la teva nit n'heu fet un altre. M'has escrit tard, i te l'has jugat a que jo et llegeixi encara més tard, i la matinada em serveix d'excusa per parlar de tot i de res, de nosaltres i dels altres, del que està clar i dels dubtes. Em buido, vomito, i desapareixes sense que pugui donar-te les gràcies. Dues vegades en una setmana. Li tornaré. Em tornaràs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada