Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

14 d’agost de 2011

Apretar els ulls amb força

Tota la vida hauria de ser la sensació que vaig tenir durant el concert de Mazoni a l'últim popArb: sentiment, comunió, força, emoció, eufòria, pèls de punta. Però no, buit. Sortir dues nits seguides pel poble que em va veure créixer, trobar-me en Marc i veure-hi la part més dolenta de mi. Recordar moments per oblidar i pensar que els humans som els únics animals que podem caure dues vegades per culpa de la mateixa pedra. El passat s'evidencia cíclicament i t'adones que no en pots escapar. Entendre que costa aprendre dels errors i que per això ara sóc on sóc: sola, aferrant-me a les poques coses que tinc la sensació que encara em queden tot i saber que en qualsevol moment les enviaré lluny, a un paradís inaccessible per a mi. La vida és un misteri que combina llum i foscor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada