Ni tan precís com em pensava

Hi ha matins que et lleves i mentre puges la persiana l'única cosa que penses és en agafar el dia amb el puny tancat de la teva mà i esmicolar-lo fins que en surtin totes les engrunes d'entre els dits. Que s'acabés així: abaixant la persiana i tornant al llit a dormir. Però no. Et dutxes, et vesteixes, esmorzes i santornem-hi. Surts al carrer, fa sol, i penses en els amics i la gent que t'estimes i que t'estima. També hi ha motius per deixar viure aquest dia, penses. Però a mesura que avancen les hores, la sensació de desassossec torna en augment perquè et sents incapaç de posar per escrit allò que vols dir, allò que has de fer.