Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

5 d’abril de 2013

Estirar-se al llit i sentir caure la pluja

Segurament perquè estava cansada i no em trobava gaire bé em va encisar tant aquell moment. Llàstima que vaig adormir-me força ràpid i no vaig poder degustar llargament aquelles sensacions. Va valdre la pena igualment. Perquè, de vegades, el més important d'aquests moments màgics és adonar-se de la seva màgia en aquell mateix instant. Calma absoluta amb un diluvi al costat. Ben al contrari que la resta de moments, en què et sents com un núvol bombardejat per l'aigua que no pot fer altra cosa que deixar-la anar, mentre s'adona que tot el que l'envolta es troba en una quietud immensa, i no s'explica com és que és l'únic a qui li passen aquestes coses. És la dualitat de sempre: el caos i l'estabilitat, i no saber trobar mai el punt mig, i no saber si es vol trobar mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada