Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

3 d’agost de 2015

Balago

Ells tres no ho sabien, potser ni jo tampoc, però resulta que van posar música a l'estat d'ànim de tota aquella estona que vaig passar-me fumant en una terrassa a primera línia de mar, mentre mirava la lluna i escoltava el vaivé de les onades. Era el maig de l'any 2009. Feia dies que havia quedat amb en Xavi que divendres aniríem de concert. No va ser així. Ho vaig deixar tot mig penjant i vaig marxar uns dies a València. Tot va ser més o menys com sempre, potser encara més trist. La Laia, tan amable i generosa, em va deixar el cotxe per donar-me tota la llibertat possible. Vaig quedar amb ell, vam discutir, vaig plorar al mateix ritme que la tempesta, vaig conduir per carrers molls, vaig abandonar-lo. Quan vaig tornar a allò que aleshores s'assemblava més al que s'ha convingut anomenar "casa", tot estava en silenci, tranquil. Vaig asseure'm a la terrassa: el paisatge era clar de lluna emboirat pel meu fum. Vaig escriure missatges, vaig enviar-ne d'altres. Només tenia ganes que algú m'abracés molt fort, sense fer preguntes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada