La culpa dels altres

És el meu funcionament bàsic, perquè m'és sempre el més fàcil. Com a tothom, suposo, la diferència és, però, que jo no ho amago. No som al costat de les dunes, en un migdia de principi de tardor. No hi ha un cúmul de núvols que ens impedeixen veure la reverberació de la llum. No: som a les fosques, entre sorra gruixuda i pedres que se'ns claven com espines a l'ànima. No hi ha el cant de les ones i els ocells, sinó un grill impertinent que em cansa. No hi ha matins en què confiem que no ens cal res més.