Nusos a l'estómac

El que em passa pot comparar-se amb les primeres sensacions de l'enamorament, perquè estic riallera (és a dir: que porto palplantat a la cara un somriure tonto que, des de fora, deu fer força peneta), nerviosa i excitada. L'inici de tot plegat va ser per culpa d'aquell home que he anat anomenant com "l'home de la vida". Ara potser ja no ho és tant, però. L'amor se'm divideix equitativament amb les dues noves incorporacions. Tot tres formen un triangle peculiar, i jo pel mig no ajudo gaire a posar les coses a lloc. Perquè, de fet, així, tal com estan, les coses em sembla que ja són prou al lloc que els toca.