Les fonts i els sants

Era l'olor. Aquella mateixa olor que havia sentit tantes vegades abans, ara se m'impregnava com si fos meva. Tu hi eres i no hi eres. Potser, més o menys, com el que passava abans. El mateix paisatge recorregut, que marcava una distància temporal i física, però que ens unia en el camí. El record de les nostres passes silencioses sobre terres propers, no els mateixos, però sí igual d'humits i foscos. La samarreta gris que no em marxa de la memòria. Tots els fluids compartits.