Emborrissolar

Només puc atendre imatges, mogudes i amb poca llum, de rostres sense perfil bo. No puc concentrar-me en res més que no sigui aquesta lletjor. La presència serà visual-virtual o no serà. Perquè ja no hi ha paper, ni analogia: només uns quants píxels que no són sinó combinacions alfanumèriques programades informàticament. En canvi, els desitjos parcialment tàctils i parcialment auditius, és a dir: els desitjos completament sensorials, s'esvaeixen forçosament. Com diria la cançó, només som cendres en el vent. L'avantatge és que aviat arribarà el moment de desempolsar-se: verd, llum, cant, flors.

Fugacitat

Ara, els viatges en tren són tan curts que no tens temps ni de fer un cop de cap. De vegades, ni tan sols tens temps d'agafar llibreta i boli per escriure el viatge projectat: el passeig per parcs i turons inoblidables, el passeig en bici pels llocs de la meva infància, el passeig per la pell de les parts del teu cos. Tot escrit en condicional, esperant que arribi el temps del futur perfecte.

Vespres

A fora cau aiguaneu, mentre nosaltres discutim a la cuina. Al cap d’unes hores, farem veure que no ha passat res o que ja ha passat tot i dormirem (o no) abraçats (o no) en el mateix llit, dins el mateix nòrdic, sota el mateix sostre. De cada nit i com cada nit.

La nit que no vaig dormir

Crisi = res. Del llatí res; és a dir, cosa.

La crisi dels 40 se supera quan et compres un cotxe vermell, deixes la dona (això en el millor dels casos, esclar! També pot passar que et deixi ella a tu) i te'n vas amb una noieta rossa, alta i prima de 20 anys. La meva crisi se supera amb pintura blanca i fusta de faig; amb treure'm de sobre els (meus senyors) morts, que cada vegada pesen més; amb superar el tremolor de saber que hi ha algú. Res, minúcies de caps de setmana i dies de nadal. Res, trobar la felicitat en els ulls aliens. Res, vint-i-un o vint-i-cinc o vint-i-vuit motius per engegar-ho tot a rodar i fugir a qualsevol lloc desconegut, verge, esperant ser explorat.

Ovelles i corrals a la ciutat blanca

Planejar dies i hores. Projectar dies i hores. Retornar plens d'il·lusió, amb la feina feta i les mans lliures. Trobar l'espai de la carn en la mesura i la distància adequades. Endreçar tot el que ens sobra, que és (gairebé) tot, en calaixos recòndits. Fer llistes i dipositar-les al lloc corresponent. Guardar les millors imatges, per si el dia de demà deixem de saber pensar-les o descriure-les.

El cafè de la joventut perduda

A principis d'aquesta setmana vaig quedar amb en Gabriel per posar-nos al dia, després de gairebé tres mesos sense veure'ns. Va anar prou bé: vam parlar de les novetats, dels amics que compartim, de problemes i solucions que han anat sorgint, de la vida una mica en general. Els dies de seguida cauen i es fan foscos en aquesta època de l'any prehivernal. Ell, poc emboirat, mantenia la fermesa. Jo, una mica nerviosa pel retrobament, no podia fer res més que seguir-li el fil mentre jugava amb l'espelmeta que hi havia damunt la taula de marbre, freda. Era un lloc comú de la nostra relació passada, un local d'aquells en què hi ha llibretes perquè els clients hi escriguin fragmentàriament la seva història, o perquè el dia que tenen ganes d'escriure, però no tenen res a dir, puguin anar imaginant literàriament la de la resta de parroquians. Quan se'ns varen acabar les paraules vam encendre un cigarret i vam enfilar cap a casa -cadascú la seva. Jo pensava en versos, en nits davant el mirall, en totes les converses inacabades, en tornar-hi.

Ora pro nobis

Pujo al cotxe direcció la casa que em va veure créixer, però és massa tard i estic cansada. Pel camí, escolto cançons tristes en una llengua que no m'és materna, i això m'ajuda perquè puc desconnectar sense estar gaire pendent del que diu la lletra. Em reconforta pensar en l'endemà, com tantes altres vegades. Però passen les hores i la visió imaginada d'aquell endemà tan bonic es desfà. Com que no crec en déu ni en res que pugui salvar la situació, no reso. Faig el que em demanen, com un autòmat. No sé si serveix de res, però tu em dius que sí. Jo no m'ho crec, i m'esclata el plor. L'endemà serà gris, rúfol.