Gelida (sense accent)

No he estat mai en aquest poble. De fet, ara mateix ni tan sols sabria situar-lo sobre el mapa amb exactitud. D'entrada, em sembla un lloc fred, interior. El Crexells s'ha anunciat un parell de dies després del Llibreter, amb uns títols i uns premis que es presten a la confusió. No sé fins a quin punt em pot haver afectat, això, a mi, que sempre he estat obsessionada pels títols de poemes, de cançons i de llibres. Tot i que sempre que he dubtat que se'm doni bé donar nom a les coses. I potser és justament per això.

El silenci de les nits

Aquella interferència, la que ens distreu de la tranquil·litat de les hores lentes mentre ens crea un neguit que ens recorre les venes fins arribar a la panxa i nuar-se. Aquell destorb difícil de valorar, igual com difícils de valorar són les conseqüències inesperades de tots els nostres actes, voluntaris i involuntaris. Aquella mena de por que ens fa desitjar tornar-nos petits, fer-nos petits, per tal de poder buscar una mà amiga que ens acariciï i ens aporti novament la calma del repòs al costat d'una companyia amb qui confiar.

Olor de ginesta

Que neixi la vida de llum clara, com la del diumenge d'anunciació que entreveia enmig de boscos odorants. Que creixi amunt, gràcies a les arrels fondes que li seran nodridores. Que visqui lliure amb una companyia envolvent i que sàpiga veure que tothom millora al costat dels millors. Que mori després de sobreviure'ns, per tots els anys que vindran, plens de records.

Viure en blanc i negre

Tots som personatges literaris en un algun moment o altre de la nostra vida, sense saber exactament quan comença la ficció i on acaba la realitat. Darrere de quina màscara ens diem tot allò rellevant? Mentre ho penso, em forço un recorregut pels laberints de la memòria, però la vista se'm fixa en una imatge, com si es tractés d'una peli de Godard: l'aigua de la pluja caient en canal. Una imatge poètica, hipnòtica, atzarosa, que mai no sabrà que esdevindrà la millor metàfora per representar la nostra relació. I així és com aquest rajolí d'aigua, igual que la nostra pròpia imatge, es converteix en matèria emmagatzemada al fons del record personal.

Standard

No me'n canvieu el ritme, sisplau, de les cançons que em defineixen la vida, que sinó no sé com he de moure els dits. L'atenció se me'n va del paisatge erm que tinc fixat a la vista cap aquest tempo desconegut i interior alhora, com si es tractés d'una part de mi mateixa que no m'atreveixo a descobrir. Poseu-me les cançons de sempre, les melodies que em fan ballar i somiar els pensaments. Deixeu que em deixi endur pels records, sense la materialitat, pesada, dels mots.

Creuant l'antiga llera del Túria

València, aquesta ciutat que m'havia estimat. València, la ciutat de la desmesura per excel·lència. Almenys, o com a mínim, la ciutat més desmesurada que conec. Recordar cada un dels seus racons significatius. És a dir: la porta del garatge davant la qual el vaig sentir apitxar per primera (i única) vegada. La plaça on tothom portava el gos a fer pipí. L'habitació on no vam arribar a follar, però quasi. Tots aquests, i molts altres (cafeteries, bars i restaurants), són els llocs que considero significatius. El mercat, la llotja, la ciutat imposada arquitectònicament, el port, l'horta, els camps de tarongers... També formen part del paisatge mental que acompanya els records que conservo, i també són importants, esclar, però no arriben a foradar-me l'ànima com la mort que se'm presenta davant els ulls.

La torre del rellotge

El tic-tac que ens ocupa el dia sense adonar-nos-en. Tot allò que ens impedeix gaudir tranquil·lament de cada un dels instants que vivim. La impossibilitat de compenetrar-nos en un espai i un temps determinat: saber que no podem compartir res més que la qualitat efímera de les nostres passions. Tota la vida que no visc, la que només imagino durant alguns impassos de temps i que, amb una mica de sort, arribo a aconseguir escriure, però mai viure.