Seqüela

Potser ara t'escriuria, per dir-te no sé exactament què. Potser només per queixar-me de tot allò que em sembla que no fas bé, sense estar segura de qui dels dos té realment la raó. Potser només t'escriuria per dir-te que he pensat en tu, en una d'aquelles vegades en què el pensament se'm fa paraula, sense que ni tan sols jo mateixa me n'adoni. Potser només t'escriuria mots buits que no volen dir res -o que ho volen dir tot-, perquè notessis que sóc aquí, amb tu, encara que siguem lluny. Potser només t'escriuria per no sentir-me tan sola i consolar-me imaginant que ets darrere la pantalla, acompanyant-me en un gest simbòlic i un estat recíproc.

Crazy

Potser ara et trucaria, per dir-te no sé exactament què. Potser només per sentir-te la respiració. Potser per explicar-te que he anat a un concert d'un grup que no t'hauria agradat, però m'ho he passat bé. Potser perquè necessito un espai de recolliment. Potser per imaginar-me com serien les coses si fossin diferents. Potser per notar-te prop, ara que ens allunyem. Potser per parlar-te de feina. Potser per recordar-te com em convenen les hores i els dies i els mesos tranquils. Però potser per res de tot això. Segurament et trucaria perquè em falta una abraçada, i que no em diguis ni em preguntis res.

I, malgrat tot, sóc aquí

Quan tot vol dir tots els passats i totes les presències, com si fossin un regal instantani i discontinu. Quan els records es projecten cap al futur, sempre millor. Quan la sonoritat i la vista es fonen en una sola imatge, nítida. Quan ja no hi ha espais pel "ningú no ho hauria dit mai". Quan tot es converteix en un garbuix de noms i de sensacions difícils de destriar.

Gelida (sense accent)

No he estat mai en aquest poble. De fet, ara mateix ni tan sols sabria situar-lo sobre el mapa amb exactitud. D'entrada, em sembla un lloc fred, interior. El Crexells s'ha anunciat un parell de dies després del Llibreter, amb uns títols i uns premis que es presten a la confusió. No sé fins a quin punt em pot haver afectat, això, a mi, que sempre he estat obsessionada pels títols de poemes, de cançons i de llibres. Tot i que sempre que he dubtat que se'm doni bé donar nom a les coses. I potser és justament per això.

El silenci de les nits

Aquella interferència, la que ens distreu de la tranquil·litat de les hores lentes mentre ens crea un neguit que ens recorre les venes fins arribar a la panxa i nuar-se. Aquell destorb difícil de valorar, igual com difícils de valorar són les conseqüències inesperades de tots els nostres actes, voluntaris i involuntaris. Aquella mena de por que ens fa desitjar tornar-nos petits, fer-nos petits, per tal de poder buscar una mà amiga que ens acariciï i ens aporti novament la calma del repòs al costat d'una companyia amb qui confiar.

Olor de ginesta

Que neixi la vida de llum clara, com la del diumenge d'anunciació que entreveia enmig de boscos odorants. Que creixi amunt, gràcies a les arrels fondes que li seran nodridores. Que visqui lliure amb una companyia envolvent i que sàpiga veure que tothom millora al costat dels millors. Que mori després de sobreviure'ns, per tots els anys que vindran, plens de records.

Viure en blanc i negre

Tots som personatges literaris en un algun moment o altre de la nostra vida, sense saber exactament quan comença la ficció i on acaba la realitat. Darrere de quina màscara ens diem tot allò rellevant? Mentre ho penso, em forço un recorregut pels laberints de la memòria, però la vista se'm fixa en una imatge, com si es tractés d'una peli de Godard: l'aigua de la pluja caient en canal. Una imatge poètica, hipnòtica, atzarosa, que mai no sabrà que esdevindrà la millor metàfora per representar la nostra relació. I així és com aquest rajolí d'aigua, igual que la nostra pròpia imatge, es converteix en matèria emmagatzemada al fons del record personal.