Espai, Temps. Kafka, Borges

Aquesta ciutat m'està embellint. Sempre he pensat que la tardor em queda bé. Però encara em falta un anell i un abric (o unes sabates) d'estil francès, que abrigui i sigui elegant. Cada vegada tinc més cabells blancs, i cada vegada m'agraden més. He de tallar-me'ls per deixar-los créixer de veritat. Fer-me vella com si fos l'última dona.

Mai no és del tot fosc

A les nits es fa evident que el nivell de contaminació lumínica és tan bèstia que els núvols sempre són una mica blancs, tirant a grisos, i el cel sempre és una mica blau, blau fosc, però blau. Sé que no és bo, però m'agrada. Perquè acompanya adientment el paisatge sonor: camions buidant cubells d'escombraries, i totes les ampolles de vidre buides repicant. El gran edifici de davant, de maons de color de maó, que crec que és un hospital, també hi queda bé. Em guardaré per sempre la foto acústica mental.

Primer matí a l'altre tròpic

Era molt d'hora, o almenys a mi m'ho semblava, perquè la son i el cansament acumulats després de tantes hores de vol em feia perdre la perspectiva malgrat les meves ganes d'adaptar-me a l'horari. Trajecte per l'autopista: cada tants metres, grups de policies armats, exageradament armats. Després ja no els veia, perquè el paisatge crida la mirada. La tardor és a les acaballes. La natura desploma totes les seves restes, els arbres acaben de despullar-se. Cotxes, tots, amb els vidres fumats, a través dels quals la tonalitat de color es torna encara més vermellosa. La millor primera imatge de la ciutat que m'espera.

Swimming pool

Segur que hi ha alguna cançó que explica la nostra història. Segur que és en anglès i, per això, no li he fet mai gaire cas, per mandra de pensar gaire. Segur que té un final lent, i fosc, com ho són tots els finals. Segur que m'agrada a la primera escoltada, perquè és trista. Segur que no s'enganxa: és d'aquelles que costa de recordar després de poc temps sense sentir-la. Segur que la història dels personatges continua, després de la cançó, però això no ho sap ningú.

Paràlisi

Quan no dorms gaire, ni gaire bé, els ulls s'acaben fent presents com si fossin pedres. Ja no puc estar atenta a res, ni pendent de cap imprevist. No trobo el temps, no cerco ambients. Per dins estic bruta, molla, silenciosa. Tot em passa per davant mentre jo em recloc, cada vegada més i més petita, cada vegada més i més immòbil. Allò que abans em cridava, que ens empeltava de moviment, ha marxat lluny, sense cap efecte.

Pluja trista de diumenge

Vine'm fins al fons de mi mateixa. Allà on podrem trobar plegats l'aigua primigènia. Tantes nits incendiades per a què? Respon la crida del cos. Ningú no sap els camins que ens guien en la nit, quan estem sols i lluny de casa. Ja no ens fa mal el so de les esquerdes.

Homes i feminisme

Un anell, tenir-lo. Un anhel, tenir-te. Se'm confonen els pronoms perquè se'm confonen els pensaments. Tres marques en el cos: una, la de les primeres llepades; dues, la de les carícies imaginades; tres, la de les passions momentànies. Fer-ne un únic desig, servible, complet. Construir una cartografia de la pell que em guiï les intencions. Fer-me gran per dins: deixar-me créixer les arrels interiors.