Tot està connectat

Voldria parlar de la relació que hi ha entre dos edificis que formen les dues bandes del final d'un cul-de-sac, però ja vaig fer-ho. També hi ha els somnis, les relacions entre els somnis i entre les persones que somien. El record d'una trobada prèvia a un dinar (arròs a la cassola) i un regal d'aniversari que vaig acabar no fent. Abraçades llargues que m'omplen de coses que no sé descriure, i per això ni ho intento.

Cohesió de grup

Si miro enrere per fer un repàs del passat de la meva vida que sóc capaç de recordar, veig que sempre apareix la figura del cohesionador de grup. És a dir, aquella persona que fa que un grup de persones puguin establir-se conjuntament, sense la qual les diferències individuals serien insalvables. N'he conegut diversos, de cohesionadors de grup, perquè tots ens movem en cercles diferents en funció dels moments o de les circumstàncies personals. D'un temps ençà, però, aquestes figures han deixat de formar part de la meva quotidianitat. La meva vida social ha disminuït estrepitosament en els últims anys i les poques relacions que tinc no necessiten ponts de contacte entre altres persones, perquè aquestes altres persones no hi són, no existeixen. Tot i això, hi ha moments en què cauen patates calentes de vés a saber on, i adonar-te que no hi ha ningú que sigui capaç (o estigui disposat) de gestionar la situació és molt trist. Aquesta tristor em fa replantejar la situació, i concloc: si fa falta, ja me n'encarregaré jo!

Escoltar segons què em fa pensar en segons qui

No recordo la primera vegada que vaig entrar en aquell pis, ni tampoc l'última. Fa uns quants anys de tot això... Les habitacions eren grans, tot el pis era gran, i tenia molta llum. Em feia pensar en el pis d'una altra persona, tot i que no s'assemblaven, només perquè tenia ganes de pensar en aquella altra persona. Recordo moments que hi vaig viure: sopars (a la terrassa i a l'interior), rialles, jocs de cartes, llibres, música. Recordo tot això per culpa d'una cançó que he escoltat avui. Se m'ha acudit enviar un correu electrònic a J. per dir-li "al programa x de l'emissora y fan un especial sobre z i he pensat que potser t'agradaria escoltar-lo". Fa uns quants anys, hauria enviat aquest correu instintivament, però ara penso que és millor no fer-ho. Ja he intentat explicar en més d'una ocasió que la meva extrema racionalitat es deu a la meva extrema instintivitat. Resulta que ara l'amant i l'amiga comparteixen el mateix llit, i no seré jo qui destorbi la pau dels morts.

Quotidianitat

Al principi la llum era blanca, però vaig aconseguir transformar-la una mica en groga. Quant més groga, la llum, millor. Suposo que vaig acostumar-m'hi ràpidament, perquè no vaig notar el canvi, i agraeixo viure els canvis sense adonar-me'n. Però avui he notat un canvi, perquè tot ha tornat a la normalitat, a la realitat. Se m'han acabat les estones que podia dedicar-me a mi mateixa envoltada d'aquesta llum mig groga que vaig crear. Se m'ha fet molt curt. I tinc por que ara tornin els meus dits sense ungles i aquella barreja de cansament i nervis que arrossegava tot el dia. La planificació i la constància m'han de servir per poder organitzar-me i planificar quan puc deixar de ser constant i quan he de tornar-hi.

Farta

Així ha estat com he acabat l'any, ben tipa. I no només parlo de menjar, que també, perquè la família, com cada any, s'està encarregant de fer-me engreixar quant més millor. El nadal no se m'ha posat mai gens bé, però aquests quilos nous són el menys important. He acabat cansada, fartíssima, de la distància -gens física- que em separa de les persones, de la rutina del dia a dia que no m'aporta res de bo, d'haver deixat de fer coses que tenia ganes de fer, d'haver-me estat tantes vegades infidel a mi mateixa. No tinc propòsits d'any nou (bé, sí, el de cada any que sempre incompleixo, per això no compta), però he de mirar de fer alguna cosa perquè tot plegat s'arregli aviat. Ja no em queden refugis, i no em puc permetre una última explosió.

Creixement

Crec que mai ningú no m'havia dit una cosa semblant a "això t'ha sortit malament perquè t'estàs fent gran". La meva reacció ha estat prendre'm-ho de broma, però passada una estona m'he adonat que potser tenia raó. Potser, a partir d'ara, hauré de començar a replantejar-me la meva manera de fer. Així i tot, és curiós que algú et digui això pocs dies després que algú altre, que fa uns deu anys que no veus, et digui que no has canviat gens, que sembla que posseeixis l'elixir de l'eterna joventut. I també és curiós que algú et digui això pocs dies després que un pseudo-alumne et mig interrogui per intentar descobrir la teva edat, ja que li va sobtar que algú "tan jove" els fes una classe. Sembla que ningú no s'adona, però, que cada vegada que algú fa una hipòtesi sobre la meva edat en relació amb la meva aparença física, em surt un nou cabell blanc. I el que no sap ningú, tampoc, és jo, com en Palau, sóc més vella que París.

Carta als reis

No sóc monàrquica i no m'agrada el nadal. De fet, ni tan sols quan era petita no feia gaire cas als reis mags... A casa érem més de tió. Com que aquest any, però, m'he passat pel forro tantes conviccions pròpies i m'he anat saltant els imperatius que jo mateixa m'havia anat posant amb els anys, crec que ja no ve d'aquí si, a més a més, escric una carta als reis. Sobretot perquè no em costa res, i el no sempre el tindré.

Estimats Reis Mags d'Orient:
Com que aquest any m'he portat d'allò més bé, he sigut molt bona nena i no he fet enfadar gens els meus pares, vull demanar-vos dues coses que segur que no us costaran gaire de dur-me.
1) Temps, molt de temps. Que els dies durin 30 hores, com ja fa temps que reclamo. Això sí: s'han de repartir 8 hores per treballar, 8 hores per dormir i la resta per a mi mateixa, per a l'oci. (Potser vosaltes, que només treballeu una nit a l'any, no m'acabeu d'entendre; però us asseguro que la meva qualitat de vida milloraria substancialment si el temps fos així com us demano.)
2) Tornar a viure un instant màgic, d'aquells en què la llum sembla que estigui feta expressament només pels meus ulls. Amb un somriure inevitable i durador, i una brisa pleníssima d'olor de felicitat, poètica. D'aquells en què sembla que el temps s'aturi, que no hi hagi res més al voltant. Que no hi ha preguntes sense resposta perquè nosaltres som l'explicació de tot.
Espero que no us molesteu si m'oblido de deixar-vos una mica de llet i galetes al replà de casa, la veritat és que no estic gaire acostumada a fer aquest tipus de coses. Però us prometo que si em porteu tot això que us he demanat, l'any vinent us tornaré a escriure i procuraré no oblidar-me del vostre ressupó.
Moltes gràcies!

Alea iacta est. Perquè suposo que aquesta gent també sap llatí, oi?