Timbre

No he(m) tingut temps de prendre cap decisió després d'haver-nos exposat tots els arguments, i els dubtes. El timbre ha sonat i, per sorpresa nostra, s'ha encarregat de decidir-ho. El resultat no és fàcil, malgrat les ganes: hi ha una presència constant, per whatsapp, per la conversa sobre persones dolentes, per etc. Però cap de les opcions no ho és, de fàcil. I malgrat tot, hem d'anar avançant, perquè quedar-nos aturats no ens convenç. Així la sortida és més reconfortant, i més justificada la reaparició.

Trajecte d'anada

Et mentiria si et digués que aquests dies m'ho he passat malament, que he estat malament per causa teva. Res d'això: he pogut fer allò que volia, més o menys tranquil·lament, i sense que aquest "menys" tingués a veure amb tu, i és el que volia. Però també et mentiria si et digués que no tinc ganes d'arribar, de fer que aquest tren vagi més ràpid, de veure't i de notar-te. I encara hi ha una altra cosa, igual de sincera, que vull dir-te, perquè és la que més dubtes i incomoditats amb mi mateixa em genera: que la perspectiva d'aquests dies, de tants dies, al teu costat, se'm fa costeruda, per llarga, i feixuga, per l'activitat i, per tant, per la poca calma que m'imagino. El més preocupant és que no sé si vull que aquestes sensacions canviïn i, alhora, tinc molts dubtes que ho facin.

Uh

Vam anar-lo a escoltar íntegrament per aquestes dates, ara fa uns anys. Però vam fer tard i només vam poder sentir la part final. No hi va fer res, l'experiència era més que això. La possibilitat de veure perseides acompanyants d'aquella comunió poètica també era un al·licient important. Ell en va veure moltes, o, si més no, més que jo. No sé si per culpa de les meves limitacions oculars o perquè estava absorta en els mots que ressonaven en l'espai, jo no en vaig poder caçar gaires. Eren ràpides. Molt ràpides. Tant, que no vaig poder demanar cap desig. Sí, llavors encara era viva en mi aquesta mena d'utopia infantil.

Història antiga

Ella era periodista. Vivia amb un gat en un pis petit del centre de la ciutat (posem-hi Barcelona). Era guapa, i a l'estiu portava sempre faldilles llargues, fresques, estampades de flors. Estava una mica nerviosa, aquell vespre, perquè tenia una cita: havia convidat a sopar a casa un noi que li agradava. Ell va arribar esplèndid, puntual, i amb una ampolla de vi negre a les mans. No es coneixien gaire, però tot va anar bé. Després de sopar van fer l'amor. L'endemà van esmorzar junts a la petita terrasseta. Ell era al·lèrgic als gats. I la història, amb petites variacions, es va anar repetint en bucle. Ella no es cansava mai de la seva autonomia, ni tampoc de la força del desig.

Plaça Nova

Quan estic relaxada, se m'acumulen les paraules, els textos, tot allò que vull escriure i em sembla que té prou interès. És curiós que em passi això en un mateix dia, després de setmanes de neguit i angoixa, agòniques. Ara tinc el temps suficient per posar en ordre les idees i els sintagmes, i no em preocupa gens si demà he de córrer per tenir-ho tot a punt. Aire fresc, vida, el món sorollosament actiu al meu voltant. I jo sense res més a fer que llegir, escriure i pensar mentre espero que arribi allò més desitjat: la felicitat absoluta.

Disseny d'interiors

Quan era petita dedicava, sempre que podia, una bona estona a repassar els anuncis de pisos del diari. Els meus pares n'eren subscriptors, però no sempre trobava l'estona tranquil·la per a poder-ho fer i deixar anar la imaginació. Quan apareixien les imatges de petits plànols hi dibuixava a sobre la distribució que m'agradaria. Un dia el meu pare es va enfadar i em va "prohibir" mirar els anuncis. Llavors jo no ho vaig entendre, i suposo que ell no entenia per què ho feia (jo): eren les ganes de fugir. Però tot això ho sé ara, racional, i el més trist és adonar-se que potser sí que ell ho sabia.

Primera albada

Fas un esforç sobrehumà per obrir els ulls, enganxats, i quan ho aconsegueixes no ets capaç de trobar les diferències entre somni, imaginació i realitat. No hi fa res, t'és ben igual. Aquella imatge és tot el que desitges, tot el que necessites, i et satisfà com cap altra cosa al món. És com si durant aquells segons no existís res més. I malgrat totes dificultats amb què mantens els ulls oberts, ets feliç, perquè hi és.