Distàncies literàries

Sortim de la ciutat pseudo-degradada i, quan som als afores, un gos que passeja el seu amo comença a córrer amb la intenció d'atrapar el tren. No ho aconseguirà, de la mateixa manera que jo, per més i per molt que corri, no aconsegueixo mai d'atrapar tota la feina que tinc per fer. Em volten pel cap algunes imatges del llibre de poemes del qual em vaig comprometre a escriure. Avui he d'entregar-lo i ja no puc pensar-hi més, perquè encara he d'acabar el text que he d'entregar demà (no és la data límit, que ja fa mesos que va passar, sinó un imperatiu propi), sobre una novel·la i sobre els seus personatges de ficció construïts a partir de persones reals. El realitat, a mi em passa una mica el mateix: visc envoltada de literatura i, per aquest mateix motiu, sóc literatura. Encara que m'entossudeixi a voler formar part de la realitat.

Die Stille vor Bach

Hi ha més silenci, últimament. El noto a tot arreu, en tot moment. De nit, quan és fosc i sóc dins el llit, abrigada al cos que dorm al meu costat, puc sentir millor com la pluja va caient. Ha desaparegut aquella distorsió continua que modificava la naturalesa de tots els sons. De dia, enfeinada, puc notar d'una manera més clara tots els passos, tots els dubtes, totes les coses que no es diuen. És una companyia tranquil·litzadora, que no sabia que havia fugit, però que per sort ha tornat.

No res, un fum

Al costat hi tens una vida plàcida i tranquil·la, agafant-te la mà. Tot i ser tan a prop, ho notes molt lluny. Dins del teu cap hi ha un nervi a punt d'explotar. Voldries que tot fos com aquesta respiració pausada, però la palpitació és ràpida i molesta. Quan proves de tancar els ulls, penses en tot allò que encara està pendent. És fosc. Fa por i fa mal. No saps ben bé on ets, però és un lloc que no t'agrada.

Llocs (re)coneguts

Fa tant de temps que no tinc temps de visitar aquest lloc, que gairebé no sé arribar-hi. He perdut el fil, la seguretat dels meus propis passos. Tot va tan ràpid, tot canvia tant, que ja no sé reconèixer de manera instantània els racons coneguts. Pels camins antics, he perdut alguna cosa que no sé identificar. No crec que pugui trobar el què a través de l'escriptura, però tampoc no conec cap altra manera de fer-ho, o si més no d'intentar-ho.

Contracorrent

No estic segura de ser capaç d'anar sempre a l'inrevés, amb tot aquest pes que porto a sobre, a sota, al darrere. Sé que puc descobrir moltes coses noves; que la mirada, un cop focalitzada des d'una altra perspectiva, s'adona de presències que fins llavors havien passat desaparecebudes. Però tot aquest esforç em cansa. Noto com el cos deixa de reaccionar-me, de fer-me cas. No sé si encara estic en disposició de continuar sempre en el camí més feixuc, el més llarg.

Inventar-se

A vegades te'm fas present com si tot fos veritat. I no sé què fer-ne, de tu, que ets només un pensament. Confio en promeses quan ja no tinc edat de fer-ho, però estic convençuda que tu també saps que hi ha espais on poder pensar-nos. Hi ha instants lluminosos on podem agafar-nos de bracet com si res més no existís. Hem après a fixar-nos només en una petita part de les coses, oblidant totes les cançons i els poemes que ens parlen de nosaltres, encara que només siguem un pensament —o dos—, irreals.

Escletxa blanca

No entenc les visions obertes de la solitud. Hi ha poemes que l'expliquen, sí, però les paraules em semblen molt remotes. El camí de la comprensió se'm fa llarg, i estic cansada: no aconsegueixo d'arribar-hi mai. Voldria tancar-m'hi a dins, encara que ho trobi inexplicable, i haver-me de dedicar només a contemplar les formes geomètriques que dibuixen els contorns del meu cos. Vist des de fora, encara estic més sola.