D'incomprensió, indecisió i altres patologies humanes

No sé si començar pel principi, pel mig o pel final. Potser és perquè no sé quan va començar el principi de tot plegat i, ni molt menys, sé com acabarà. Suposo que el principi és adonar-te que no saps fins a quin punt ets conscient del que fas, que no saps si et deixes endur i et deixes fer o allò que fas ho fas perquè realment vols. El mig és demanar permís per fer el que vols, demanar de poder decidir lliurement. El final hauria de ser resolutiu, però no: el final és adonar-te que no pots fer feliç ningú més que no siguis tu mateixa, que ets massa complicada com perquè algú t'aguanti durant gaire temps, que no tothom és capaç de complir les exigències que reclames, que bla bla bla. Les converses telefòniques, a vegades, em cansen. I ara tinc massa feina intentant decidir què vull fer mentre sento caure la pluja.