Un secret ben guardat

Si aquest cap de setmana m'havia d'anar bé i havia de servir d'alguna cosa, ho he fet tan malament com he sabut: la sensació de buit encara s'ha fet més gran. Tot i això, se m'ha confirmat una sospita que ja fa temps que tinc: Ramon Rodríguez escriu lletres de cançons que podrien ser la banda sonora de la meva vida. La sensació al tancar els ulls i ballar enmig de centenars i centenars de persones que no coneixes costa de descriure. Sort que els amics de La Bisbal no van fallar i van deixar el pavelló ben alt. I vam acabar a Ca la Vicky, parada obligada, a aquella hora en què no passa res si barreges un cafè i un mini amb un gintònic i una tapa de croquetes. De la crisi matrimonial, però, no en diré res.