El cos que ens toca

Fa temps vaig assumir que m'adapto molt i molt lentament als canvis, i feia anys que no canviava de llit. No dormo gaire, ni bé, i fins a mig matí, que és quan començo a ser realment productiva, no se'm dissimulen una mica les bosses al ulls que tinc des de que em llevo. Aquests mateixos ulls, quan passen massa estona davant l'ordinador, s'humitegen i, de vegades, deixen anar alguna llàgrima. Les mans amb les què escric tenen uns dits gruixuts que semblen botifarrons. Escric algunes idees, les que tinc al cap, les que acompanyen als cada vegada més cabells blancs, que creixen desmesuradament, irrefrenablement. I llavors, penso en la N. i la mania que li va agafar durant una època en intentar convèncer-me que havia de millorar la relació amb el meu cos. Segurament tenia raó i, segurament, li hauria de fer més cas.