Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

20 de febrer de 2013

A supposedly fun thing I'll never do again

De rebot, a través d'una innocent cerca digital d'informació, he descobert una noia, escriptora, joveníssima. Té una bellesa peculiar i enigmàtica. Sembla estar al dia de tot i li auguro un futur exitós. He sentit una mena d'enveja sorprenent al llegir-li coses que ha fet... Tot i que sóc molt dolenta a l'hora de fer comparacions (a més, ja fa temps que estic convençuda que la comparació és una operació sobrevalorada), penso en mi quan tenia la seva edat (quan dic que és joveníssima vull dir que és més jove que jo) i em plantejo si no vaig desaprofitar el temps i les oportunitats durant aquells anys en què vaig viure en la merda només perquè era calenteta i tova. O, al revés, també em pregunto si no és ella qui està dedicant massa esforços a convertir-se en una heroïna de la postmodernitat moderna -que ara està tan de moda a les grans ciutats-, quan potser, en el fons, el que destijaria és tenir una vida plàcida i tranquil·la.

Rellegeixo el que he escrit, recapitulo i penso. Encara que hagin desaparegut les bombes caòtiques de la meva vida, encara que m'hagi relaxat i encara que (per què no? reconeguem-ho!) m'hagi aburgesat, crec que hi ha coses que no poden canviar, perquè les persones no canvien. Sempre conservaré aquell punt de rebel·lió, de seducció per l'(auto)destrucció femenina, de melàngia, d'inconformisme, d'atracció per la mala vida. Són totes aquestes coses, entre d'altres, les que m'han dut fins aquí.

2 comentaris: