Provar-ho infinites vegades

Va marxar, sense dir res, a un lloc fred i solitari. Em va deixar sola, en un altre lloc fred, però no tant. La distància que ens separava era un abisme: el pol nord ple de cristalls punxeguts que se'm clavaven als peus quan intentava caminar descalça. La nuesa del meu cos em proporcionava una màscara perfecta. Tota la roba que poguéssim posar-nos al damunt no era res més que una gran mentida. Érem lluny, sols, freds i despullats. La cruesa de la realitat se'ns va presentar com una bufetada.