Pedres que rodolen

Ahir parlava amb la meva mare, que és una santa, i li explicava les coses que em cansen, i les desganes. "I de ---, no te'n vas cansar?". "No, d'això no. Era jove i estava emocionada". Només ella, sense saber-ho i sense proposar-s'ho, és capaç de fer-me veure allò que els meus ulls ja no són capaços de veure.

Construcció ideal

És blanca. La majoria de mobles són de fusta clara, antiga i poc tractada, però robusta i resistent. Contrasten amb alguns elements metàl·lics: la làmpada, la prestatgeria plena de càmeres, la calaixera que serveix de tauleta de nit. Té molta llum, i a l'hivern s'agraeix en un espai de sostres alts com aquests. Els rajols són groguencs, amb una sanefa més fosca als voltants. Les cortines, els cobrellits i la tapisseria del sofà conjuguen sense haver-ho pretès. Hi ha algunes plantes, que fan companyia i donen vida. Un lloc on ser feliç, on ja no calgui res més.

Fête de l'été

Llavors encara érem joves. Ens agafàvem l'últim cap de setmana d'agost i ens n'anavem a una casa situada al bell mig de la plana de l'Empordà, de la què disposàvem només per a nosaltres. Els vespres passaven plàcidament entre birres i rialles. No sé què sopàvem, segurament entrepans d'embotit. Quan era prou tard, les poques persones que no bevien decidien agafar el cotxe per anar a la festa major més propera, a uns 15 quilòmetres. Pel camí fèiem bromes i escoltàvem la ràdio, però quan sonava una cançó bona tots callàvem. Concerts, més cerveses, la parada del tiro. Sé que una de les noies va aconseguir endur-se un ós de peluix molt gros. El viatge de tornada era tranquil: tots dormíem, fins i tot l'osset, excepte el conductor. L'endemà, amb cara de ressaca, el cafè ens corria per les venes. Tampoc no recordo què dinàvem, segurament algú feia macarrons; però bevíem molt de cafè, això sí. El dia avançava mentre jugàvem a cartes a l'ombra d'una morera. L'estiu avançava i s'anava morint.

Els déus de l'amor

L'altre dia -aquell gran concepte-, recordava els paquets amb llibres, pelis i música que, durant una època, arribaven inesperadament a casa dels meus pares, al meu nom, quan jo ja no hi vivia. Ahir, llegia el meu últim i ineficaç comiat, que encara conservo amb tot l'orgull. Suposo que tot plegat és culpa d'haver après, en un migmatí de tardor càlida, a demanar cafès sols amb una aigua amb gas d'acompanyament.

La calma de després

Mentre uns es casen en vestit de nuvis, jo penso amb els ulls tancats mentre m'abraço al cos de cada nit i sento com cau la pluja, a defora. No hi haurà més repòs en els migdies de sol adiumenjats; en canvi, hi haurà la impaciència i el nerviosisme de les carícies d'unes pells que se saben de memòria. Els ulls tancats més fort que mai, mentre la tempesta s'extingeix, lentament.

Botonets que fan soroll

Porto uns quants mesos anant de clic en clic. O potser de clec en clec, no ho sé. Cada vegada em costa més detectar de quina mena de sorollet es tracta, però el que sí sé és que aquests sorollets van associats a un canvi. Jo sóc molt lenta, pels canvis. Em costa fer-me'n a la idea i preparar-me mentalment per les noves situacions. Però hi ha canvis que es fan amb alegria, amb aquella alegria que ens proporciona la voluntat de canviar les coses per anar a millor. La reconquesta de la intimitat, la reconquesta de la complicitat.

Viatge exterior

Aladí em va agafar, em va pujar sobre la seva catifa màgica i em va portar de viatge. Al final, però, cansat de les meves queixes, em va abandonar enmig d'un bosc maresmenc. Menys mal, vaig pensar, això gairebé ho puc considerar casa! Encara tenia present la sensació de levitació, però tot pesava exageradament: el cap, els braços, tot el cos immòbil com si m'hagués tornat de pedra. Els pins, en canvi, giravoltaven com si ballessin un vals, i jo no podia fer res més que mirar-me'ls embadalida. Igual com la posta de sol amb cel-i-núvols de tons pastel, igual com el fil de veu projectat davant meu, igual com els peixicus que sortien del mar i venien a saludar-me.