Poètica experimental

No dir-te res ha estat la decisió del dia. Tot i pensar en la trobada, imaginar-la, esperar-la, no he fet res per a què es produeixi. Ara tinc la incògnita de saber els teus ulls, la teva son. També, potser, hi ha la incògnita de la teva incògnita cap a mi. Tenim la possibilitat d'amagar-nos informació i no sabem si ho fem o no. Ens renyim amb la controvèrsia i la impassibilitat dels cossos que segueixen ritmes diferents: acció i quietud. Les ganes d'acabar-ho tot i dedicar-nos al plaer del temps.

Dia 21 a les 21:00

Després d'uns dies carregats de coses a fer, de massa son acumulada, de poques hores que permetin la tranquil·litat necessària per resoldre tot allò que encara hi ha pendent, arriba el dia i l'hora de la convocatòria. Celebrar la vida, el canvi de dígit, la permanència en el món. Intentar no pensar en aquells que no hi són, en totes aquelles coses que ens agradaria que fossin diferents, en els problemes del dia a dia i en els que són més transcendents. Gaudir del ritme, la cadència i la melodia d'una peça que encara no està escrita. La incògnita de saber si mai l'arribarem a ballar ens té expectants.

Com en un núvol

M'espanto quan penso en com ha anat tot plegat, però m'agrada. M'agrada perquè la millor manera és sempre aquesta, de forma natural. A marxes forçades, això sí, però no per això menys natural. Amb coses, encara, per ordenar, però no per això menys natural. Falta trobar l'espai i el recolliment perquè tot el que pugui ser sigui, però el camí és fàcil, planer i plaent. Les interferències del temps, l'enemic que —volent-ho o no— ens ajudar a continuar endavant.

Porta de mar

Feia un dia rúfol, aquell adjectiu amb valor substantiu que vaig aprendre instintivament per correu electrònic ara ja fa anys. La benvinguda no va ser com la que jo podia esperar-me, sinó que va incloure el pertinent i esgotador comentari tipus "t'has aprimat molt, no?". Doncs no, o no ho sé, o potser sí. La qüestió és que sempre acabo pensant: cal que tothom em digui això? A partir de llavors se'm van començar a barrejar els colors, com si es tractés d'una sessió de teràpia lumínica, sense cita prèvia. I tot va fluir a pesar dels entrebancs: l'instint, la connexió, allò que hem estat intentant evitar i, finalment, s'imposa.

Zona esportiva

No sé exactament què hi faig, jo, aquí, ara. Miro tots els cotxes que passen, i cap no és el que espero. Esperar, aquella acció carregada de confiança en el futur. Com si volgués fer-me creure a mi mateixa que té alguna mena de sentit confiar en el futur. Esperar per a no desesperar, més aviat. Com si volgués fer-me creure a mi mateixa que el neguit no m'afecta.

Grop de sal

Em poso a escoltar en Rufus i penso en que curiosa que és la vida. En totes les possibilitats que es poden donar i de quina manera actuem perquè es materialitzin o no. També penso en tota la feina que tinc i com puc aconseguir concentrar-me per enllestir-la. O en quines prioritats establim en cada moment i el que això implica. Penso en les meves pròpies contradiccions, els maldecaps que no em trec de sobre, les ganes de canviar sense tenir gaire clar el camí a seguir.

Tarda de diumenge

No és gens original escriure quatre ratlles sobre la melancolia de les primeres tardes de diumenge de tardor. A tothom se li tira a sobre i tots tenim sensacions més o menys similars. És l'època en què se senten constantment els laments perquè els dies es fan foscos cada vegada més ràpid, i cada vegada més freds. Però la intenció de les meves línies no és pas intentar dir alguna cosa original, encara que tampoc no es tracta de reiterar allò que ja se sap i se suposa. No, el que vull és manifestar la meva supervivència, reproduir mentalment el soroll de fulles seques, vestir-me de colors en consonància amb la natura, somriure sense por davant el canvi.