Utilitzem cookies per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Si continues navegant, considerem que n'acceptes el seu ús. [Més informació]

18 de març de 2016

Camí privat

Per enèsima vegada, m'assec en aquesta cafeteria i em poso a escriure pensant en tot plegat, que segurament vol dir en no gaire res concret. Totes les persones que han estat (i que encara són) importants en la meva vida vénen a visitar-me fugaçment el record. No sé si sé què fer-ne. Una visió molt menys pessimista que la del poeta, en tot cas. La qüestió és que ens hem d'anar adaptant a les noves situacions, hem d'anar suplint, o convivint amb el buit, aquells que ja no hi són. De la mateixa manera que els propietaris de la cafeteria van renovant puntualment les fundes dels innumerables coixins que poblen els seients.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada