Podria ser diumenge

A vegades m'envaeix una tristesa profunda que no sé d'on ve. O potser sí, que ho sé, però ve d'un lloc tan llunyà que se'm fa estrany sentir-la com si fos meva, com si fos pròpia, com si sortís de mi. De fet, és una tristesa que no m'acaba de sortir mai del tot, sinó que se'm rebrega a l'estómac. És perquè té por, penso. Por: l'únic sentiment al qual em costa posar nom. La tarda decau, imitant l'ànim. Solitud i llunyania com un tot.