Contrastos

Mai no se m'han donat gaire bé les relacions socials. Són coses que em costen, sobretot al principi de conèixer algú: em costa molt. Però això és la teoria, esclar, perquè després veus que, en algun casos, les coses funcionen molt diferent. Un dia quedes per dinar amb una amiga, amb l'amiga més antiga que tens, a qui coneixes de tota la vida, i et trobes fent un paper que no entens i que no saps com interpretar. Tens la sensació de no tenir res a dir, de no saber què dir. I el que ella t'explica a tu no t'interessa gens ni mica. Però això no treu que, com que és l'amiga més antiga que tens, i no has deixat de mantenir-hi el contacte, perquè ella no permetria mai que perdéssiu el contacte, continua siguent la "teva amiga", encara que en el fons sàpigues que aquesta etiqueta no li escau gens. El mateix dia, més tard, al vespre, quedes amb un gairebé desconegut. Fa temps que us teniu vistos, però mai no havíeu conversat, fins fa poc. Quedes i la conversa és fluïda, interessant (sembla que per les dues parts) i gens incòmode. És sorprenent, tot plegat; com si les coses que no haurien d'encaixar ho fessin perfectament i de manera inexplicable.

Tot fa sentit

Era dissabte a la nit, i havia quedat amb els amics per anar a fer el toc. Aquell dia vaig conèixer la que llavors era la parella de J. L'endemà estava morta de son. No recordo el viatge d'anada, però sí que recordo el de tornada. Recordo el tros de camí fet amb quatre ulls clavats a la meva esquena. Recordo la sensació d'alleugeriment quan els quatre ulls van decidir esmunyir-se per un altre camí. Vaig anar a casa seva una estona, poca, el temps suficient per explicar que tot havia anat bé. Després de sortir de casa seva i abans d'arribar a casa meva, vaig parar-me en un lloc (desconegut per tothom) a fumar-me un cigarret. També vaig comptar síl·labes mètriques. Respirava i sospirava. Alguna cosa s'havia mogut. L'endemà estava mig nerviosa, mig il·lusionada. Hi havia una nova versió dels fets, però jo conservava l'original en una bossa de paper. Volia explicar-li a A. No ho vaig fer fins passats uns dies, quan tot havia començat a embolicar-se. No tenia ni idea d'on em ficava, però era el millor que em podia passar.

Estirar-se al llit i sentir caure la pluja

Segurament perquè estava cansada i no em trobava gaire bé em va encisar tant aquell moment. Llàstima que vaig adormir-me força ràpid i no vaig poder degustar llargament aquelles sensacions. Va valdre la pena igualment. Perquè, de vegades, el més important d'aquests moments màgics és adonar-se de la seva màgia en aquell mateix instant. Calma absoluta amb un diluvi al costat. Ben al contrari que la resta de moments, en què et sents com un núvol bombardejat per l'aigua que no pot fer altra cosa que deixar-la anar, mentre s'adona que tot el que l'envolta es troba en una quietud immensa, i no s'explica com és que és l'únic a qui li passen aquestes coses. És la dualitat de sempre: el caos i l'estabilitat, i no saber trobar mai el punt mig, i no saber si es vol trobar mai.

Ni tan precís com em pensava

Hi ha matins que et lleves i mentre puges la persiana l'única cosa que penses és en agafar el dia amb el puny tancat de la teva mà i esmicolar-lo fins que en surtin totes les engrunes d'entre els dits. Que s'acabés així: abaixant la persiana i tornant al llit a dormir. Però no. Et dutxes, et vesteixes, esmorzes i santornem-hi. Surts al carrer, fa sol, i penses en els amics i la gent que t'estimes i que t'estima. També hi ha motius per deixar viure aquest dia, penses. Però a mesura que avancen les hores, la sensació de desassossec torna en augment perquè et sents incapaç de posar per escrit allò que vols dir, allò que has de fer.

Sembla que tot s'ha mogut, i que tornarà a ser maig

Estirada, escoltant cançons massa escoltades, penso en els pitjors mesos que he passat mai, i en moltes de les coses típiques que això comporta: què estic fent amb la meva vida?, què vull fer amb la meva vida? I em poso trista perquè no em sé respondre, i em cansen les veus que no m'expliquen res. Visc com si em toquessin, però són braços imaginaris. Cada vegada tinc la pell més freda.

Confessions al capdavall del viatge

M'agrada, ho reconec. Les seves espatlles gairebé perfectes, les piguetes petites i ben repartides, aquell posat elegant que sembla fer-lo inaccessible. Però jo sé que no és veritat: sé que me'l puc endur en qualsevol moment a ran de mar. Sé que es va fondre quan va saber que jo havia triat aquell paisatge marítim i que la veïna havia triat aquell jardí, que eren els camins més difícils. Vam ser les més valentes, molt més que ell, que no està acostumat a trobar-se amb persones més agosarades. Sé que (em) recorda els ocells d'aquell vespre vora el mar. En la distància temporal, i tan poc física, encara sento el mateix pessigolleig nerviós que em recorre el cos i em fa brillar els ulls. Ara que ja som tan lluny, no em fa cap por reconèixer que, efectivament, em posa calenta.

Pesantor

Cada dia la mateixa comèdia, i cada dia estava una mica més capficada amb aquella molèstia que s'anava fent gran i gran. Vaig decidir tirar pel dret i posar punt i final de la manera més incisiva de què era capaç, però a l'hora de la veritat no m'hi vaig veure amb cor, per por que no solucionés res i el maldecap en qüestió encara anés a pitjor. Misteriosament, com per art de màgia, tot es va arreglar sense que jo hagués fet res. Ara no sé si lamentar-me per haver-me estat torturant a mi mateixa tant de temps o alegrar-me pel fet que, finalment, s'hagi solucionat. Sigui com sigui, esperem que duri!