Resposta automàtica

Què tal? Com va? Bé, molt bé.
Em pots fer un favor? Depèn.
Què et passa? Res.

Fa un parell o tres de dies llegia a no sé quina xarxa social que 11 de cada 10 dones menteixen quan diuen que no els passa res. Jo dec ser la dotzena.

Un glop de te de color de migmatí de tardor

Sóc al lloc de sempre, entre papers i objectes que em fan companyia i em reconforten, perquè em fan sentir segura. Demostren que formo part de l'espai, que aquest territori també és meu, que jo també sóc seva, perquè m'hi he entregat. No em cal girar la mirada per saber què trobaré més enllà, tot és al lloc que li pertoca. Aquest és l'anhel que he perseguit durant tant de temps: la seguretat de saber que res no es mourà, que res no està fora de lloc. I al mateix temps que penso això, em vénen ganes de fugir a aquell racó de món on la llum que travessa els vidres queda reflectida en l'últim glop de te. Com si tingués ganes de tornar a tenir un nus a l'estómac per culpa de l'últim te. Però ningú no pot saber quin serà, l'últim te. I, això és el més greu, ningú no pot saber quin color tindrà.

True love will find you in the end

Quan tot sembla que s'està a punt de trencar. Quan tot sembla que començarà a caure esmicolat i plouran finíssims granets de sorra, imperceptibles. Quan el més fàcil és donar-ho tot per perdut. Llavors, just llavors, és quan sona una cançó especial, o algú parla d'una peli que t'agrada, i per un moment aconsegueixes oblidar-te de qualsevol drama i de totes les tragèdies. No passa res, no cal buscar problemes allà on no n'hi ha, no val la pena complicar-se la vida innecessàriament. A pesar de tot, somrius, sense fer soroll, e la nave va.

L'hora quieta del repòs

He aconseguit el que volia, que no era altra cosa que temps per poder-me dedicar a fer la meva feina d’una manera calmada, i no pas atabalada per culpa d’interrupcions i distraccions que em fan més mal que bé. Ara que ho he aconseguit, el cel ha decidit posar-se a plorar, i sembla que no s'aturarà fins que no em torni a veure amb el cap vés a saber on. L’excepcionalitat de la situació és evident, i ningú ha dit que sigui fàcil lluitar contra la tendència a la dispersió. Però la meva prosa clara deixa al descobert tot allò que vull dir, i la meva prosa infecta amaga tot allò que vull emmascarar. Confio en la climatologia de novembre. Confio que continuï així.

Diumenge al vespre

El miro mentre es mira al mirall del lavabo, assecant-se els cabells, perquè està empiocat i no és bo això d'anar amb el cap moll. El miro i penso: sí, aquest és l'home que estimo, encara que sigui un exfumador odiós. El miro mentre busca el calaix on endreçar el secador, que encara no troba. El miro i penso: sí, aquest és l'home que estimo, per la tranquil·litat i la seguretat que em proporciona saber-me al seu costat. El vent fa moure totes les fulles dels arbres de l'hortet del costat de casa, però jo només trobo l'escalfor de la seva pell.

Siats de natura d'anguila

Els camps de records recents, formats durant la tardor, en les avingudes de novembre, em porten cap a la relectura pausada, mentre el dia es pon i la serra mostra una blavor de fred. Però sóc dèbil, i no puc evitar sentir la veu, nocturna sempre, del mar, que torna per recordar-me que m'he allunyat massa del bosc. Cau la nit, de fabulosa riquesa, sota el silenci de les constel·lacions. No sé on han anat a parar Orfeu i la música de les esferes. Però em sembla haver fet un descobriment: tu, que et transformes en tot, que formes part de la meva solitud, que vius envoltada de paper i literatura, no t'adones que ens mentim volent dir-nos veritats?

El dia gris i la sang gelada

Estic tan adormida i tan atontada que no em revifaré fins que el teclat i el ratolí de l'ordinador es posin a fer saltironets davant meu. O, millor encara, no agafin i em fotin un clatellot ben donat (sense fer mal, eh!) per mirar de despertar-me. L'exaltació sensorial de JSP no em serveix, perquè parla de la primavera, i ja fa dies que ha començat la tardor. Els contratemps es van sumant. I jo no puc fer altra cosa que esperar: esperar que el meu cos s'acostumi al vent fred, esperar que el meu cap assumeixi el fred vent. Només em queda el consol d'una cançó d'alosa.