Marea

Tota la costa desnivellada. La que no és casa, ni voldríem que ho fos ni voldria ser-ho, però quasi. Aquella que hem travessat amb el sol a la cara, o sota la pluja, o en nits estrellades. La de pobles desdoblats que compareixen una mateixa riera. La de la línia de tren inundada o envagada. La de cases senyorials-colonials que a la gent d'interior ens semblen impossibles. La terra de camps de maduixes i palmeres, com el tròpic més proper.

El vell secret que cerquem sempre per camins nous

Havia fet molts cops al dia aquella mateixa ruta, quan vivia a l'altra riba i tota jo era un glop de sopa calenta corrent entre muntanyes nevades. Però ara trobo la casa en obres, perquè el temps no s'atura per esperar ni res ni ningú. Les cames fan soles les passes, sense pensar on han d'anar. Només recordant el camí après, només recordant les companyies antigues amb qui havia compartit el camí après. Les cordes no es trenquen, al contrari; fan que l'esperit melancòlic desaparegui en el moment en què entra en escena l'actualitat del barroc, la vitalitat del barroc: una fusta antiga que no es corca i que ens pertany.

Clàxons a quarts de sis del matí

Tota la pesantor de la son enganxada al cos, especialment als ulls. Les presses de recollir-ho tot i el neguit de deixar-se res. Cares de son alienes que acompanyen la pròpia durant el primer trajecte. Sortir de l'estació per fer alguna cosa (fumar) i esperar que surti el següent tren, mentre la lluna primíssima somriu. La cua dels que es pensen que el viatge començarà sense ells, malgrat els vint minuts d'antel·lació amb què han acudit a la cita. Fugir de la ciutat fosca amb les primeres llums del dia acariciant el mar. Pensar, i escriure, amb la terrible companyia del trontolleig del vagó. Cinema francès a la pantalla, vista fixada a l'horitzó invisible.

Meridià 58

Podria sonar Mishima, però no. Que tots els nous dies que vindran siguin com aquell migdia d'hivern. Un dilluns sense sexe ni drogues ni rock'n'roll; només buscant el contacte del sol en les nostres pells, sense imaginar cap viatge. Tot de somriures i llàgrimes sota la plaça porxada. Menjar i vi. La reverberació de la llum. Cafè del sol.

Sense previsió

Les meves inacabables llistes de prioritats, desitjos i necessitats s'han vist aclaparades per notícies fresques. La posta de sol que la setmana passada vaig contemplar mentre conduïa de cares al sud per aquella recta de l'autopista ha quedat relegada a un record que d'aquí poc s'esvairà. Ara em toca coordinar ràpidament la situació per tal d'adaptar-me a la informació rebuda i preparar-me pel deure que em toca complir. Tots els deures que em toca complir, sense decebre ningú. L'anhelat equilibri de sempre: no decebre a ningú sense tenir la sensació d'estar-se decebent a un mateix.

Entre copes de vi i tabac de liar

Escriure. Transcriure. Pensar. Escriure. Reescriure. Pensar. Calcular. Reescriure. Enganxar. Pensar. Ensobrar. Escriure. Retallar. Escriure. Pensar. Encolar. Retallar. Pensar. Premsar. Pensar. Entregar. Respirar. Descansar.

L'últim pot de melmelada

La meva tia, abans de morir, va fer melmelada de prunes. De fet, va fer-la força dies abans d'anar a visitar-se a l'hospital, on van trobar-li un tumor cerebral molt avançat, del qual ella mai no va saber-ne res, per decisió familiar. Aquest tumor que ella no sabia que existia va impedir-li tornar mai més a casa: els metges van decidir ingressar-la i quan encara no s'havien complert dos mesos de la seva visita a l'hospital, la meva tia va morir. Però abans que passés tot això, la meva tia va fer melmelada de prunes. No solia posar-hi mai gaire sucre, i li va quedar força àcida. Tan àcida, de fet, que al meu tiu no li agradava (igual com les magranes del seu hort, que, encara ara, em costa -voluntària i involuntàriament- deixar d'anomenar "les magranes de la meva tia"). Per aquest motiu el meu tiu va decidir repartir els pots de melmelada entre alguns familiars avesats a la fruita àcida, com per exemple la meva mare i jo, que en som fanàtiques. Vaig obrir el primer pot que em va tocar sabent que allò seria irrepetible. Vaig gaudir extremadament, com amb el segon i el tercer. Ara només en queda un, l'últim, i no em veig capaç de trobar el moment de tenir prou valentia com per obrir-lo i acabar-me'l.