Tota ets present

Encara no. Encara no hi ha prou passat al darrere, ni la motxilla prou plena, ni les ferides prou profundes, ni massa cabells blancs. Encara no. Encara sóc aquí, a les envistes del futur, a les beceroles del no-res, a l'inici de totes les possibilitats que es puguin imaginar. Encara no. Encara no poden pensar-me com un fantasma mort, com un lloc de memòria, com un espai enteranyinat, en blanc i negre, del segle XX. Encara no. Encara falta. Encara ha d'arribar la memòria, i l'oblit.

The lobster

Intentant posar ordre dins el caos, he trobat una llibreta començada només per unes poques pàgines. He rellegit un text en què parlo d'una cafeteria, i de les senyores que parlaven a la cafeteria mentre jo hi era escrivint. Gràcies a la llibreta també he recordat un monòleg interior del protagonista de la peli que dóna títol a aquest text. El personatge reflexiona, emet una conclusió i actua partint del seu plantejament. No li surt bé, esclar. Però només és una pel·lícula, només és ficció. Què passaria si provéssim de fer-ho a la vida real?

Abans d'alçar el vol

Tu al davant i jo al darrere. La carretera que tu fas gairebé cada dia. La carretera que jo no faig gairebé mai. Junts, però separats. Acompanyats pels tons pastel de la posta d'hivern, que somriuen les muntanyes. Tota l'emoció en aquella imatge. Tots els pensaments dipositats en aquella contrada estranya. La il·lusió de tot allò que encara ens queda per fer. La satisfacció de la possibilitat que ens brinda la vida per poder-ho fer.

Línies blanques i llums vermells

El mateix de (gairebé) cada setmana: AP7 i manta. De nit, el paisatge és sempre el mateix: les línies a seguir, els llums a deixar enrere. Aquest trajecte sempre em fa pensar. En el futur, en la vida; en el meu futur, en la meva vida; en nosaltres. En tot i en res, en definitiva. Però el cap no deixa d'avançar, si fa no fa igual que els cossos mòbils, a 110 km/h. Fins que tot al nostre voltant es difumina, emboirat, i hem de frenar. A partir de llavors, i fins retrobar allò que hem convingut anomenar "casa", hem de continuar el camí a una velocitat molt més moderada, saltant imprevistos, esquivant barrancs, conscients de tots els perills que comporta seguir endavant. Però convençuts que serà un esforç que es veurà recompensat, tard o d'hora.

Marea

Tota la costa desnivellada. La que no és casa, ni voldríem que ho fos ni voldria ser-ho, però quasi. Aquella que hem travessat amb el sol a la cara, o sota la pluja, o en nits estrellades. La de pobles desdoblats que compareixen una mateixa riera. La de la línia de tren inundada o envagada. La de cases senyorials-colonials que a la gent d'interior ens semblen impossibles. La terra de camps de maduixes i palmeres, com el tròpic més proper.

El vell secret que cerquem sempre per camins nous

Havia fet molts cops al dia aquella mateixa ruta, quan vivia a l'altra riba i tota jo era un glop de sopa calenta corrent entre muntanyes nevades. Però ara trobo la casa en obres, perquè el temps no s'atura per esperar ni res ni ningú. Les cames fan soles les passes, sense pensar on han d'anar. Només recordant el camí après, només recordant les companyies antigues amb qui havia compartit el camí après. Les cordes no es trenquen, al contrari; fan que l'esperit melancòlic desaparegui en el moment en què entra en escena l'actualitat del barroc, la vitalitat del barroc: una fusta antiga que no es corca i que ens pertany.

Clàxons a quarts de sis del matí

Tota la pesantor de la son enganxada al cos, especialment als ulls. Les presses de recollir-ho tot i el neguit de deixar-se res. Cares de son alienes que acompanyen la pròpia durant el primer trajecte. Sortir de l'estació per fer alguna cosa (fumar) i esperar que surti el següent tren, mentre la lluna primíssima somriu. La cua dels que es pensen que el viatge començarà sense ells, malgrat els vint minuts d'antel·lació amb què han acudit a la cita. Fugir de la ciutat fosca amb les primeres llums del dia acariciant el mar. Pensar, i escriure, amb la terrible companyia del trontolleig del vagó. Cinema francès a la pantalla, vista fixada a l'horitzó invisible.