Cicles

Algun dia, les ganes de treure-ho tot podran més que les forces que les empenyen cap a dins. Serà el dia de l'explosió, del vòmit, d'anar cap en fora, de com se li vulgui dir. Arribarà aquest dia i el benestar interior, que es transforma en lleugeresa exterior, es tornaran a apoderar de mi. I tot això passarà fins que torni a arribar un dia en què m'adoni que porto massa coses acumulades que se'm fan feixugues, que no està bé anar mastegant i anar-s'ho guardant tot a dins, que necessito ajuda per treure'm-ho tot de sobre. (I aquí faig un parèntesi per recordar un poema que van enviar-me fa uns anys, que precisament deia això. Era bonic, molt bonic, però queda lluny.) Tornaré a ser allà mateix on sóc ara.

La història l'escriuran les nétes

Sempre dic que la meva àvia és una de les millors persones que he conegut a la vida. Encara la recordo, tot sovint. La recordo tan bé, que m'és fàcil imaginar-me-la aquí ara mateix, asseguda al meu costat. Però no hi és. Va tenir la sort (o, més aviat, la desgràcia) de néixer l'any 12 i no entenc com ara tothom s'ha pogut tornar boig rememorant el naufragi del Titànic quan, ho trobo evident!, el que s'hauria d'haver fet és celebrar el centenari de la meva àvia.

Vida calma

Que tu estiguis asseguda al sofà de casa, a punt de fumar-te el cigarret de després de dinar, un dels millors del dia, mentre comença a sonar una cançó instrumental de S. S. (piano, contrabaix i bateria), i la teva parella, des de la cuina, rentant els plats, se la carregui taral·larejant acceleradament una peça de Bach, només pot fer-te somriure i recordar aquells saltironets de conill, fets amb gràcia i tan divertits. Llavors es posarà a dir, mig cantant, el teu nom amb el seu repertori de veuetes, i et tornaràs a rendir davant l'evidència: el somriure.

Relacions d'idees

He pensat en viatges d'amics, en fa un any, en una festa, en el tros de fusta (és molt important, la fusta, perquè hi he pensat llarga estona). Després he pensat en parelles que viatgen a París, en la carn, en els meus pares, en la seva família. Llavors, pensaments abstractes: la vida, la mort, l'amor, les il·lusions... Finalment, he pensat en la tesi. Potser perdo massa temps dels meus dies i de les meves nits pensant en el noucentisme, i massa poc pensant-te a tu.

Primer aniversari

Havia d'anar a dinar a casa d'uns pràcticament desconeguts (perquè, sí, a la pràctica, ho eren) per una mena d'imperatiu moral, per una mena de deute moral. Se'm va acudir portar les postres. Recordo la cuina, petita. El menjador, petit. El lavabo, encara més petit. L'estudi estava prou bé, sobretot si tenim en compte la petitesa de la resta d'estances. L'habitació no la vaig arribar a veure. Aquella habitació on van passar coses que el meu cap considera poc importants i que gairebé ha oblidat. A l'estudi hi havia un balcó (l'únic lloc de la casa on es podia fumar, per això el conec) que donava al carrer. Aquell carrer on van passar coses prou importants que el meu cap hauria de començar a oblidar. Era (és) una casa amb poca llum, però molta fusta.

Convidats

Fa anys no m'agradava gens dormir fora de casa. Suposo que ho explica la meva concepció de la casa com a metàfora de les persones que hi viuen, com la representació de la seva intimitat més absoluta. M'hi vaig acabar acostumant durant el temps que vaig (haver d')anar de casa en casa esperant que amics, coneguts i no tan coneguts m'acollissin. Va ser quan em vaig adonar del frenètic rítme del segle XXI, i també m'hi vaig acabar acostumant. Ara em toca fer d'amfitriona (de diferents persones i en diferents dies), cosa que ha passat poques vegades de manera premeditada. És una situació que m'atabala una mica, perquè m'agradaria mostrar la millor part de mi, és a dir, la millor imatge de la casa on visc, que sóc jo.

El deliri de la febre

He somiat en anglès, m'he despertat sobtadament, i m'ha fet ràbia haver-me quedat a mig somni per dos motius: perquè volia saber com acabava la història i perquè m'agradava parlar i entendre tan bé l'anglès (encara que fos en somnis). He somiat que em trobava amb B., una persona que conec de vista però amb la que crec que no he parlat mai. Ens trobàvem en un lloc molt habitual, però molt canviat. Misteriosament, sabia com em deia, però jo era incapaç de recordar el seu nom. Hi ha moments, en la pròpia vetlla, en què no saps si estàs dormint o despert. I segurament és millor no saber-ho.