Tres llengües

La casa dels meus tios és l'única casa que conec que té sotano. Quan era petita confonia els sotanos amb les golfes, però ells ja m'entenien. També confonia la persiana amb la finestra, i el rovell amb la clara, i el no-sé-què amb el no-sé-quantos, sense que a hores d'ara encara me'n surti del tot. El meu pare és dislèxic i no sé si aquesta pot ser una conseqüència més de la fantàstica herència genètica que m'ha deixat (noti's la ironia). Ara mateix, però, els sotanos em fan pensar més en el garatge que no pas en cap altra cosa.

Recercar

La meva vida de formigueta a vegades em perd i a vegades em pot. Quan veig tants fils a seguir, sense tenir del tot clar quin és el meu, el que m'anirà millor, em poso a donar voltes sobre mi mateixa fins que quedo ben marejada. És en aquests moments quan necessito tornar a la cova, estar-m'hi una estona tranquil·la, i agafar forces per tornar a sortir a fora, a l'aventura de la recerca inacabable.

Quan llavors és ara i res

M'agradaria dir la pluja i la música, però us sorprendré si parlo de la terra entaforada entre els dits dels peus, de les llumetes de colors assaltant-me els ulls, dels fantasmes amagant-se darrere els núvols. Aquí no se senten les campanes, ni el soroll del curs del riu travessant els fonaments de la casa. Són dies de cordialitat i bons modals, d'estar sempre alerta perquè tot surti bé, perquè no poden haver-hi exabruptes. Són nits líquides, de xafogor enganxada a les pells i algun malson durant les poques hores de llit. Hem oblidat París i, al final, només ens quedarà el cul d'una copa de vi i el pòsit del cafè. El futur, a fora, ens espera.

Perfeccionismes

No puc treballar amb persones que tenen com a lema vital "tot es farà...", perquè encara que jo també sóc una mica així, m'agraden massa l'ordre i la polidesa. Sóc molt perfeccionista, i els que tenen aquesta manera d'anar pel món, penjim-penjam, em posen nerviosa. Quan estic nerviosa sóc molt seca, fins i tot puc arribar a ser desagradable, i llavors passa el que passa. Passa que necessito treballar amb gent competent, compromesa amb allò que fa, que els agradi la feina ben feta. No és cap tòpic catalanet, això; és una senzilla escala de valors personal.

Pressió atmosfèrica

Tinc post-it's escampats per tot arreu, amb notes que són més o menys importants. Treballo davant d'un ordinador, amb el correu electrònic sempre obert. No em dedico a cultivar gaire les meves relacions socials. Tinc alguns amics, però no gaires amigues. La cafeïna (i la teïna) i la nicotina són les meves amigues. Si considerem que l'amistat es dóna amb aquells que t'acompanyen sempre, fidelment, regularment, també puc considerar que la migranya és amiga meva. Així m'ho sembla, a mi, vaja... Vaig decidir portar-me bé amb ella a veure si d'aquesta manera podia mig controlar-la. A vegades me'n surto millor que d'altres. L'insomni i les altres patologies que comporta són un altre maldecap gros. La calor és un altre maldecap gros. (Els estius em començaran a agradar quan algú inventi el gelat d'enciam de l'hortet de cals meus pares.) Feina, coses a fer, mails pendents. Només vull trobar un lloc tranquil on ser feliç.

Kids, people, city

Va sonar una cançó d'aquell disc d'aquell grup, que m'agrada, però no és la meva preferida. Decidida, me'n vanar anar fins allà on era el dj a demanar-li, amb cara de bona nena. Em va dir que no, que només tenia temps de posar dos temes més i el del final de sessió, perquè ja tancaven el local, i que no podia repetir grup. No hi havia prou temps. Jo, potser perquè sabia que no quedava gaire temps, vaig aprofitar per fer tot allò que necessitava, encara que el dj no hagués volgut posar la meva cançó. Mai més no tornaré a tenir el tipet que tenia amb 21 anys.

Retrobament (II)

Compartim un secret: ens coneixem, fa molts anys que ens coneixem, encara que gairebé ningú no ens hagi vist mai junts. També feia molts anys que no ens veiem, però hi ha persones que són impossibles d'oblidar, per molts anys que passin. Compartim més d'un secret, i els secrets no poden explicar-se, perquè si s'expliquen deixen de ser secrets, i sempre està bé tenir-ne algun. Aquesta presència em va fer tornar a ell: des de la primera nit de la nostra història, feliç aniversari!, fins a l'última plana, aquell refugi en forma de comiat que, amb el temps, ha anat adquirint transcendència. Ningú no es salvarà: tots ens retrobarem a l'infern.