Grop de sal

Em poso a escoltar en Rufus i penso en que curiosa que és la vida. En totes les possibilitats que es poden donar i de quina manera actuem perquè es materialitzin o no. També penso en tota la feina que tinc i com puc aconseguir concentrar-me per enllestir-la. O en quines prioritats establim en cada moment i el que això implica. Penso en les meves pròpies contradiccions, els maldecaps que no em trec de sobre, les ganes de canviar sense tenir gaire clar el camí a seguir.

Tarda de diumenge

No és gens original escriure quatre ratlles sobre la melancolia de les primeres tardes de diumenge de tardor. A tothom se li tira a sobre i tots tenim sensacions més o menys similars. És l'època en què se senten constantment els laments perquè els dies es fan foscos cada vegada més ràpid, i cada vegada més freds. Però la intenció de les meves línies no és pas intentar dir alguna cosa original, encara que tampoc no es tracta de reiterar allò que ja se sap i se suposa. No, el que vull és manifestar la meva supervivència, reproduir mentalment el soroll de fulles seques, vestir-me de colors en consonància amb la natura, somriure sense por davant el canvi.

Bordeus

Tot el que passa per davant d'aquell vidre òptic queda màgicament enregistrat. L'essència del moment convertida en llum i color, impregnada de sensacions volàtils, fragmentàries, mutants. Vull mirar-te als ulls i no puc. No em deixes, no ho vols. Em traeixen els nervis derivats de no saber què fer amb les mans. Ets conscient del que has fet? Mirar-me les pròpies mans com si fos la primera vegada que les veig, i poca cosa més. D'acord. No et moguis, així, perfecte. La tensió de l'enfrontament: el lladre d'ànimes i jo, que m'hi resisteixo una mica, sense saber exactament per què. No hi ha vençuts ni vencedors, només la incògnita del resultat.

Els meus llençols i les teves fotos

Al final tot s'ha precipitat: ha anat ràpid i malament. Després d'un acabament ple d'agonia, suposo que no podia ser d'una altra manera. Tanmateix, sóc lenta, i me n'adono tard, just quan m'han vingut les ganes de cremar-ho tot. Això és, més o menys, el que m'ha passat sempre després d'un canvi relativament dràstic. Però ara és una mica diferent: només vull treure'm de sobre tot allò que no m'agrada, deixar enrere les coses que em fan estar malament, saber gestionar adientment el meu temperament. Per tant, adaptar-me a conviure amb les meves febleses, encara que em sorprenguin, i afrontar-les sense ni una gota de rancor cap a ningú, especialment cap a mi mateixa.

Real Estate

No sé els títols de totes les cançons que em fan pensar en tu, però sé que són moltes. Tantes, que els noms se'm barregen en el pensament i els records se'm tornen dispersos. Aproximadament com les històries que poblen la meva imaginació. En els llocs més remots i insospitats em puc topar amb una d'aquestes cançons que m'activa la memòria i em porta cap a tu. Llavors quedo reclosa entre aquelles notes i aquella lletra, entre la realitat i la ficció, entre tu i jo. I un cop acaba de sonar, em costa tornar a ser la mateixa que era abans.

P.

Volia parlar d'ell, i d'electrònica i de magnetisme i de sensibilitat i de la tranquil·litat que segueix un canvi vital després de rebre un xoc brutal. Volia fer-ho sense dir el seu nom, només la inicial. Però aquesta inicial és també la inicial del meu primer cognom. Arran de la coincidència penso ràpidament en el meu pare i en tots els sentiments negatius que s'apoderen de mi últimament. Deixo de pensar per escriure, però freno i em quedo a mitges: sense parlar del que volia i mig-dient el que no tinc ganes de pensar. Torno a parar. Em concentro i observo. La lluna encara no es veu, però la banda del Montseny apareix nítida, imponent.

Anades i vingudes

He intentat fer sempre les coses bé, però la majoria de vegades he acabat amb la sensació, agre, que no me n'he sortit. Sempre falla alguna cosa, o, en el pitjor dels casos, (moltes) més d'una. Ara tampoc no surt bé, tot trontolla i em fa por que caigui desplomat en qualsevol moment. Per això és tan difícil conviure amb la idea, cada cop més recurrent, de marxar, fugir a qualsevol lloc abandonant-ho tot. L'anhelada llibertat que això m'atorga i la despreocupació per tots aquells que es queden xoquen amb el sentiment paradoxal d'"ara no pot ser", i els motius que em fan creure que, efectivament, ara no és el moment. Però hi torno i penso: si ara no és el moment, quan ho serà? I jo mateixa em responc: no ho sé, potser més endavant, però ara no. I, de moment, vaig fent, aquí i així.