Contrallum al tren

El mateix de cada setmana: entrar amb presses a l'estació grisa, sortir-ne per un túnel, retrobar el verd en la vista de la meva imaginació. (Tot allò que no farem mai. Tot allò que només fem dins el meu cap.) La vida dels altres i els paisatges de tardor. La boira de primera i última hora sota el Montseny. Els fils elèctrics com un pentagrama sense notes. El reflex distorsionat del vidre com un mirall de l'ànima. Bassals d'aigua que recorden la terra materna. L'instint mental d'anar més ràpid que el tren. Pensar en la vida com si no existís.

Tempo

No hi ha literatura que no parli del pas del temps. De fet, no hi ha cap art que no parli del pas del temps. Tota creació és sempre una representació cíclica de les grans angoixes de l'home (i les de la dona, per si algú no ho tenia clar), i cada vegada hi ha menys espai per a la originalitat. No hi ha remei, no hi ha res a fer. Mirar, escoltar, notar, palpar. Sentir a través de totes les dimensions possibles. Aquesta és l'estètica de l'absolut.

Post

Després de tot, quan toca mirar el futur, endavant, el negre m'envaeix la vista. Tot sembla (o és) fosc, difús. La solució, com sempre, és anar amunt i avall, viatjar com a remei existencial. Observar allò que hem deixat enrere, entendre el passat per millorar el futur. Seguir el camí encara que no se sàpiga on va. Continuar, després de tot.

El cant de les sirenes

No són les d'Odisseu, no. Són les de les ambulàncies que recorren la ciutat, que doten l'espai que transito de sonoritat desmesurada, que creen una simfonia maldestre que m'acompanya l'estat d'ànim malaltís. Aquest que porto a sobre i que em costa de definir, que em costa de detectar i que em costa d'arreglar. Són les que habiten el meu cervellet en els moments de dubte, de paràlisi, de dir "ja no puc més". No és cap melodia melodiosa que pugui atraure, perquè l'atracció de la vibració ja fa temps que s'ha extingit. Va morir la primera vegada que les va sentir.

Nusos a l'estómac

El que em passa pot comparar-se amb les primeres sensacions de l'enamorament, perquè estic riallera (és a dir: que porto palplantat a la cara un somriure tonto que, des de fora, deu fer força peneta), nerviosa i excitada. L'inici de tot plegat va ser per culpa d'aquell home que he anat anomenant com "l'home de la vida". Ara potser ja no ho és tant, però. L'amor se'm divideix equitativament amb les dues noves incorporacions. Tot tres formen un triangle peculiar, i jo pel mig no ajudo gaire a posar les coses a lloc. Perquè, de fet, així, tal com estan, les coses em sembla que ja són prou al lloc que els toca.

Vigília

Com la de les nits d'insomni, a les què ja m'he acostumat, però diferent. Sense dinar -encara- establert, però confiant posar-hi remei aviat, perquè m'agrada mantenir les tradicions que tenen sentit, i aquesta en té. Sense sopar -encara- establert, tot i que la tradició dels vespres és més canviant que la dels migdies. Diu que farà sol, i ho necessito, perquè tinc el cap massa emboirat i gris com per suportar un any més amb aquest color de cel. No hi haurà blaus, ni atles descrits per cartògrafs. Només les envistes de la setmana plena de vigílies que sembla que no avanci.

Quatre mots en el record

Alguna cosa està canviant, ho noto. Segurament és que em faig gran, simplement això. Però en el fons la gent no canvia: només passa que els anys ens fan mudar la pell, mentre a dins tot continua igual. Abans de recobrir-me d'una nova capa, doncs, o a l'inrevés: abans de desfer-me d'una capa vella, vull recordar els homes que han transitat les capes de la meva pell aquests últims anys. Recorda, sempre, el migdia d'abril en què ens vam trobar i la tarda de juny en què ens vam desnuar. Faltava tant poc... però llavors semblava massa. Recorda, sempre en present, la nit en què va néixer el nostre any, que ho va ser en la distància. No sabràs mai les llàgrimes vessades temps després, davant el marbre fred i les flors fresques. Recorda, sempre, els migdies de principi d'estiu, el calorós estiu que ens va cremar la flama. Pots oblidar -tot i que jo no ho fet- els mesos freds de després. Recorda, sempre, les altes hores d'aquella nit de tardor: les fulles seques, la humitat dels bolets, les roques de la platja, totes les cases compartides. Recorda-ho, tu que hi ets, i, sobretot: viu-ho.